Josep Maria Figueres, historiador i autor de Pau Casals. Música i compromís ha triat 10 moments clau en la vida de Pau Casals. El dia de la seva mort és el darrer. A continuació podeu llegir la transcripció de les seves paraules.
El 22 d’octubre del 1973 Pau Casals mor. 97 anys: una llarga vida. Quan li pregunten el secret de la longevitat, diu: “No tinc cap secret; viure, he volgut viure”. I va viure sempre, amb les Suites de Bach, amb el treball, amb les seves activitats recreatives amb la família, amb els seus passejos, amb la partida de dòmino… Però sempre està en correspondència, atenent visites, atenent periodistes, atenent músics, sempre amb la seva acció de docència, poc o molt, sigui amb documentals o amb les classes que va fer cada any a Marlboro, als Estats Units; a Zermatt, a Suïssa, o a tants llocs. La docència ha estat una de les seves passions, i transmetre aquest coneixement. Per exemple, en les orquestres, en les quals mostrava exigència i rigor, i els músics, encara que no haguessin d’actuar en aquell concert, hi anaven. Pau Casals, per tant, desapareix. I desapareix amb una consternació arreu del món: tots els periòdics en parlen. Finalment, les seves despulles (anys després, el 1979) podran arribar al seu Vendrell estimat, passant abans per Barcelona, al Palau de la Generalitat, i per Montserrat, també llocs seus estimats. Una bandera catalana, juntament amb la de Puerto Rico, embolcallarà el fèretre, i representarà —com les flors que cada Onze de Setembre es porten des del Vendrell fins a la seva tomba— aquesta vinculació. La mort de Pau Casals no representa el final d’un parèntesi, sinó l’obertura d’una nova etapa d’una prolongació del seu prestigi, del seu reconeixement, gràcies a les reinterpretacions, als estudis i a les reedicions musicals. Tot plegat configura una presència constant de l’obra de Pau Casals en el conjunt de la societat contemporània.
