Assaig de l’Orquestra Pau Casals (OPC), amb Pau Casals, al Palau de la Música Catalana el 27 d’abril de 1934 – Imatge: Biblioteca de Catalunya
En la configuració de tots els nostres símbols s’expressa, en certa manera, la imatge del que ens agradaria ser. La fascinació que sentim per Pau Casals, de qui es commemoren enguany els 150 anys del naixement, és, en aquest sentit, una prova que la pau, l’humanisme i la defensa de la llibertat encara ens estimulen. No és poca cosa, veient els temps que corren.
Pau Casals és una de les figures més altes i universals de la cultura catalana contemporània. El seu nom va molt més enllà de la història de la música: representa una manera d’entendre l’art com a exigència, com a servei i com a expressió profunda de la dignitat humana. Violoncel·lista excepcional, compositor, director d’orquestra i mestre, Casals va convertir la seva trajectòria artística en una forma de compromís amb la llibertat, la pau i Catalunya.
Nascut al Vendrell, va créixer en un ambient familiar profundament marcat per la música. El seu pare, organista, li va facilitar el primer contacte amb els sons i els instruments. La mare, Pilar Defilló, va tenir un paper decisiu en la seva formació: el va encoratjar, el va acompanyar i va defensar amb fermesa que aquell infant dotat d’un talent extraordinari pogués desenvolupar plenament les seves capacitats. Aquesta doble influència familiar ajuda a entendre la força interior de Casals: disciplina, sensibilitat i fidelitat als orígens.
Des de molt jove el músic va destacar per una manera nova de tocar el violoncel. No es limitava a executar les partitures amb correcció tècnica, sinó que buscava una expressió més lliure, més natural i més humana. La seva interpretació va transformar la presència del violoncel en la música europea. Gràcies a ell, l’instrument va adquirir una veu pròpia, capaç de parlar amb intensitat, noblesa i emoció. En aquest camí, Johann Sebastian Bach va ocupar un lloc central. Les seves suites per a violoncel, que Casals va estudiar i difondre amb passió, van quedar per sempre associades al nom del músic català.
Però Pau Casals no pot ser entès només com un virtuós. La seva grandesa neix també de la coherència entre l’art i la vida. Per a ell, la música no era un luxe reservat a uns quants, sinó una força capaç d’elevar les persones i d’agermanar els pobles. Aquesta concepció humanista explica la seva voluntat de fer arribar la música als infants, als obrers i al conjunt de la societat. L’art, en la seva mirada, havia de contribuir a fer més just i més habitable el món.
El segle XX, però, va posar a prova aquesta visió. La Guerra Civil i la dictadura franquista van marcar profundament la vida de Casals. Fidel als seus ideals democràtics i a la seva catalanitat, va triar l’exili abans que la submissió. Primer a Prada de Conflent i després a Puerto Rico, va viure lluny de la seva terra, però no en va quedar deslligat. El seu silenci davant determinats règims i la seva negativa a actuar en països que toleraven la dictadura franquista van esdevenir una forma poderosa de protesta moral.
Amb els anys, Casals va convertir el seu prestigi internacional en una tribuna al servei de la pau. La seva veu va ressonar amb una autoritat singular perquè no naixia de l’oportunisme, sinó d’una vida sencera de fidelitat als principis. El reconeixement de les Nacions Unides, amb la Medalla de la Pau, confirma aquesta dimensió universal. Casals parlava com a català, però també com a ciutadà del món.
La seva vinculació amb Montserrat, amb el Vendrell i amb Sant Salvador mostra que la universalitat no li va fer perdre mai les arrels. Al contrari: com més gran era la seva projecció internacional, més clara semblava la seva fidelitat a la terra, a la llengua i a la memòria col·lectiva.
Pau Casals és, per tot això, una figura imprescindible: un artista immens i, alhora, un exemple de consciència cívica. La seva vida ens recorda que la bellesa només és plenament humana quan va unida a la llibertat, a la justícia i a la pau.
* Article documentat amb el llibre Pau Casals. Música i compromís, dirigit per Josep Maria Figueres i editat per Enciclopèdia Catalana amb el suport de la Fundació Pau Casals.
