Renaixement, Barroc i Vuit-cents: art incomprès? (Renaixement, Barroc i Vuit-cents 17/17) - Grup Enciclopèdia

Sol·licita informació sobre Joies del Barroc català. Del Renaixement i del Vuit-cents

En aquest vídeo Francesc Fontbona, historiador de l’art i director de l’obra Joies del Barroc català. Del Renaixement i del Vuit-cents, d’Enciclopèdia Catalana, explica les raons per les quals l’art del Renaixement, del Barroc i del Vuit-cents va ser poc valorat. Tot seguit transcrivim les seves paraules.

“L’art d’aquest període ha tingut durant molt de temps certa mala premsa, que venia del fet que era l’art de tot el període que en el món literari en deien de la decadència, que és una paraula que actualment es tendeix a no utilitzar, perquè es veu que hi havia prou valor per no haver d’etiquetar el moment com de decadència. Però, és clar, eren temps en els quals no hi havia protagonisme polític, i tampoc no hi havia un gran poder capaç de fer uns encàrrecs espectaculars al darrere. I, sobretot, quan s’escriuen les històries de l’art català i les biografies, es fan ja en una època, a partir del segle XIX, en què es mitifica tota l’època nacional, o sigui, es mitifica l’edat mitjana, i per això el romànic i el gòtic seran els grans protagonistes, i la gran majoria dels historiadors de l’art i dels intel·lectuals atorgaran a l’època medieval un protagonisme que no atorgaran a l’època moderna.

Afortunadament, arriba un moment en què algú comença a adonar-se que tot això també té el seu valor i la seva importància, que també hi ha obres mestres. Però són molt poques figures. A l’últim quart del segle XIX hi ha Joaquim Fontanals del Castillo, que fa una gran monografia sobre Antoni Viladomat, el gran pintor del segle XVII i XVIII català. I aquest fet és una raresa, perquè tota aquella època no interessava.

Més endavant, quan ja tota la part gòtica ha sigut prou estudiada i la romànica també, surt un personatge com Cèsar Martinell, gran arquitecte i gran historiador de l’arquitectura i de l’escultura, que redescobreix tot el barroc català i en fa tres grans volums a la col·lecció Monumenta Cataloniae, tant des del punt de vista escultòric com arquitectònic. Això va ser un toc d’atenció: el fet de dir que a part de les catedrals gòtiques hi ha tota una altra cosa.

A partir d’aleshores la cosa ja va començar a canviar. El catedràtic d’Història de l’art de la Universitat de Barcelona Santiago Alcolea Gil va fer la seva tesi doctoral sobre la pintura del segle XVIII a Barcelona, i va exhumar tota una quantitat de noms que fins aleshores estaven oblidats, o la gent no els feia cas o estaven menystinguts. Això, afortunadament, ara ja s’ha regularitzat. Ara hi ha molts estudiosos i moltes universitats catalanes que orienten els seus alumnes cap a l’estudi de la pintura, l’escultura i l’arquitectura barroques, clàssiques i neoclàssiques. Però no deixa de ser una novetat si ho veiem amb la perspectiva de tots aquests segles.”

×