Sol·licita informació sobre Joies del modernisme català
Francesc Fontbona, historiador de l’art i director de l’obra Joies del modernisme català, d’Enciclopèdia Catalana, ens parla en aquest vídeo del context social i artístic del Modernisme català. A continuació transcrivim les seves explicacions:
-Què és el Modernisme català?
“El Modernisme català –es podria parlar de Modernisme per tot Europa i part de l’Amèrica del Nord també– és un moviment que no és només artístic, sinó cultural en general. Hi va haver una generació d’intel·lectuals cap als anys vuitanta del segle XIX que van ser molt conscients que les coses artístiques i culturals s’estaven fent molt agradables i molt bé, però que eren molt poc modernes. Van voler fer, d’una manera positiva, les coses modernes. En principi miraven els grans moviments moderns d’Europa, que en el camp artístic eren coses molt diverses entre si. Es podien mirar l’impressionisme, el simbolisme, l’expressionisme, el naturalisme… Totes aquestes coses que representaven la modernitat cultural i artística van ser adoptades per aquesta generació que ràpidament les va fer pròpies. En aquell moment allò va arrelar i tant escriptors com músics, com sobretot, arquitectes, pintors, escultors i artistes plàstics de tota mena, en aquells anys vuitanta i noranta del segle XIX, i fins i tot una mica més endavant, van adoptar aquest cúmul de modernitats, sovint amb estils diferents però que tots representaven un progrés estètic.”
“El Modernisme català és a tot Catalunya, entre altres raons perquè molts dels seus promotors vivien d’una indústria que normalment no era a Barcelona. Hi ha Modernisme a Reus, a Manresa, a Sitges, a Girona, a Lleida, a tota la Costa Brava (Tossa, Lloret, Cadaqués…). El Modernisme és general de Catalunya i fins i tot es va exportar una mica. Hi ha Modernisme per Espanya bàsicament fet per arquitectes catalans: a Madrid, a Lleó, a Astorga, a Melilla, a Terol. Per Sud-amèrica també trobem arquitectes catalans que fan edificis modernistes. Fins i tot se sap que Gaudí va parlar amb uns empresaris americans per fer un hotel a Nova York, que al final no es va acabar fent. Bàsicament és Catalunya, amb el pes que té Barcelona, lògicament, que va tenir una bona irradiació.”
-Quin període de temps comprèn el Modernisme català?
“El que en diem Modernisme comença a mitjans dels anys vuitanta del segle XIX. Al principi els que s’apunten a aquesta nova manera de fer les coses són molt pocs, però al final dels vuitanta, tots els noranta i el primer decenni del segle XX fins i tot alguns dels grans noms continuaran fent Modernisme durant els anys vint; el mateix Gaudí en fa fins que mor, l’any 1926. Són els anys 1880, 1890, 1910 i una mica més enllà.”
-Hi ha Modernisme arreu del món?
“Arreu del món no se’n diu Modernisme. A cada lloc dels estils moderns de final de segle n’hi van dir d’una manera diferent: els alemanys parlaven de jugendstil, els anglesos parlaven de l’art nouveau –és curiós perquè feien servir la denominació francesa– i en canvi a França més aviat en deien el modern style. A Itàlia en deien l’estil liberty. Però tot això acostuma a identificar-se més aviat amb un dels estils del Modernisme, que seria la banda més simbolista. Quan es parla de modern style, art nouveau o jugendstil acostuma a ser sempre en el Modernisme que s’assembla més als corrents simbolistes. D’altra banda són els que plàsticament permeten unes imatges més de somni: les fades, les garlandes vegetals, els boscos, les flors, jugar amb la línia corba… Quan a algú li dius modernisme, pensa en tot això, que és el que més s’assembla al que els principals arquitectes practicaven.”
“Però, de fet, tan modernista és això com les pintures de Ramon Casas, que no són gens simbolistes i que, en canvi, són molt derivades de l’impressionisme o properes, fins i tot, a la primera època, al naturalisme. O en altres arts, els drames naturalistes també són modernistes.”
-Què vol dir que el Modernisme “no és cap estil?”
“El Modernisme és una actitud de voler ser modern, no de voler imitar o fer un estil concret. Qualsevol estil que en aquella època fos vist com a modern és modernista. De vegades s’identifica el Modernisme amb el més vistós, el que veiem pel carrer, l’arquitectura de tots aquests grans arquitectes. A part que entre ells eren molt diferents: el que feia Puig i Cadafalch no s’assemblava gaire al que feia Domènech i Montaner o al que feia Gaudí. Només si t’ho mires de lluny pots veure una sèrie de trets comuns, però cadascun té un estil diferent. Modernisme és, per tant, una actitud de modernitat, no un estil.”
-Com entenia i assimilava aquesta actitud de modernitat la societat de l’època?
“Era una cosa molt diferent al que es feia anteriorment, que era un estil molt més convencional i contingut –per exemple el Teatre del Liceu, construït a final dels anys quaranta del segle XIX, era anterior al Modernisme–. Aquell estil era l’estil normal, el de moltes cases de l’Eixample anteriors al Modernisme, que quan te les mires penses que són cases molt ben fetes, molt pràctiques, però molt discretes, també. En canvi el Modernisme era un devessall de decoració, escultura, vitralls, ferros forjats recargolats, metalls, mosaics, paviments… Era tan diferent que trencava completament amb el que era habitual de veure en aquella època, aquell estil més o menys derivat del classicisme. És clar, a molta gent no li va agradar i per això es va parlar de les cases lletges.”
“Van tenir la sort que hi havia algunes famílies molt potents de Barcelona, com els Güell, que hi van creure. El fet que el futur comte de Güell cregués en Gaudí va fer que molts altres també hi apostessin, i aleshores van venir els altres: els Batlló, els Milà, els Calvet i les institucions, com l’Orfeó Català, que encarrega el Palau de la Música. Però la mateixa dona de Milà i Camps quan mor Gaudí va canviar tot el mobiliari de casa seva perquè no li agradava. Molts es van apuntar a la «moda» perquè estava en ebullició, però íntimament a molts no els agradava. Sempre s’ha dit que la generació noucentista va anar contra el Modernisme, i és veritat, però eren els noucentistes i tots els altres. Als que venen després d’aquella generació, el Modernisme no els agrada. Feliu Elias, un dels grans noms de l’art català del segle XIX (gran pintor, caricaturista, crític d’art i historiador de l’art), quan es construeix el Palau de la Música fa un acudit gràfic: en diu el Palau de la Quincalleria Catalana. Després del Modernisme hi va haver coses que van desagradar, però durant el Modernisme a molta gent tampoc no els agradava.”
-L’arquitectura modernista
“En arquitectura el primer de tots és Antoni Gaudí, que a mitjan anys vuitanta del segle XIX ja està fent coses molt originals: la Casa Vicenç, al carrer Carolines de Barcelona, o la Finca Güell, amb aquella porta magnífica que és un drac de ferro forjat, segurament l’escultura mundial més creativa d’aquella època. A finals dels vuitanta Domènech i Montaner va fer el cafè-restaurant de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, que si el comparem amb el que s’estava fent a Europa és un edifici d’una modernitat extraordinària.”
“Després aniran sortint tots els altres artistes. Fins i tot en època més tardana, el Palau de la Música Catalana de Lluís Domènech i Montaner, del període 1906-1908, és una gran mostra del Modernisme. I entremig totes les cases de l’Eixample fetes per la família Bassegoda, per Salvador Valeri, per Puig i Cadafalch, per Jujol… Fetes per quantitat i quantitat d’arquitectes d’aquella generació que continuaven fent Modernisme. Per exemple la Sagrada Família, que es comença als anys vuitanta del segle XIX i que quan mor Gaudí, l’any 1926, encara s’està construint.”
-Gaudí és el “fet diferencial” del Modernisme català?
“Gaudí és el geni, el més creatiu i original de tots. Però d’altra banda també era el personatge més individualista, Gaudí participa poc de la vida comunitària dels modernistes. Se sap, per exemple, que va posar els peus als Quatre Gats només un cop a la vida per veure l’exposició d’un amic seu. Sí que alguna vegada col·laborava –va donar diners per comprar un quadre de Darío de Regoyos que els modernistes volien comprar per donar a un museu–, però normalment feia una vida a part.”
“Gaudí és el més gran de tots, però és potser el menys participatiu. Van ser molt més participatius Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch, entre altres motius perquè tots dos van ser polítics: Domènech i Montaner va ser director de l’Escola d’Arquitectura, i Puig i Cadafalch va arribar a ser president de la Mancomunitat de Catalunya. Tots dos van estar molt més vinculats a la vida social del país d’aquella època que Gaudí, que en canvi feia una vida molt més misantròpica.”
-Hi hagut o hi pot haver un nou Modernisme?
“En els anys seixanta del segle XX hi va haver una revifalla de moda que també es va fer a Itàlia; en deien l’estil neoliberty. Jo ho veig més com una cosa anecdòtica, més superficial i decorativa que no pas consubstancial. En aquell moment es va identificar una mica amb la modernitat de final de segle, també perquè ho feien a fora. Alguns establiments de l’època van imitar les coses més espectaculars del Modernisme, però sense la qualitat profunda que vol dir una inversió econòmica que no estaven disposats a fer.”
-Com s’arriba a l’èxit actual del Modernisme?
“El Modernisme, que va passar la travessa del desert fins i tot hi va haver destruccions perquè es considerava que era una cosa de mal gust, es comença a revifar als anys trenta, quan comença a haver-hi interès sobre el que havia passat als Quatre Gats. Però de seguida arriba la Guerra Civil i això s’acaba.”
“Una de les persones que va començar la revifalla del Modernisme va ser l’arquitecte, historiador de l’art i pintor Josep Francesc Ràfols. Ell havia preparat un llibre sobre el Modernisme abans de la guerra, que no va sortir fins als primers anys després de la guerra, però era un llibre encara breu. L’any 1949 Ràfols publica el gran llibre sobre el Modernisme: Modernismo y modernistas, d’editorial Destino. És la primera vegada que es fa una anàlisi global de tot el fenomen del moviment modernista. Molt poc després surt l’altre gran llibre: El arte modernista catalán, d’Alexandre Cirici Pellicer. A partir d’aleshores el tema ja va començar a interessar.”
“Als anys cinquanta es va fer la gran exposició sobre els Quatre Gats a la Sala Parés, que va deixar un catàleg important i on el públic va poder veure en directe moltes obres de Casas, Rusiñol, Nonell, Mir, Casagemas, Adrià Gual… Al carrer Petritxol hi va haver cues per veure aquesta exposició! Després ja va venir el primer gran llibre sobre l’arquitectura modernista d’Oriol Bohigas. Durant els anys seixanta i setanta l’interès ja es va generalitzar i van aparèixer moltes publicacions sobre el Modernisme.”
“Paral·lelament, el personatge d’Antoni Gaudí ja anava generant monografies, la primera de les quals l’havia escrit Francesc Ràfols a finals dels anys vint. L’èxit i la popularització del Modernisme comença, per tant, en la postguerra, i esclata als anys setanta fins a l’èxit actual.”
-Què recomanaries per entendre i gaudir del Modernisme en profunditat?
“El públic ha de tenir clar que el Modernisme és una cosa global, no quedar-se només amb els quatre monuments més famosos, sinó pensar que el Modernisme és també pintura: Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Alexandre de Riquer, Anglada Camarasa… Que és també l’escultura de Josep Llimona, d’Eusebi Arnau, de Miquel Blai…”
“El públic ha de visitar els monuments, però també ha d’anar al MNAC i veure les seves sales de Modernisme, el mobiliari i l’obra dels pintors i dels escultors. I ha de llegir la literatura dels modernistes: Joan Maragall, Raimon Casellas, la poesia del pintor i dibuixant Alexandre de Riquer. Ha d’entendre que Enric Granados, Isaac Albéniz, Enric Morera eren gent que participaven del moviment modernista, i ha d’escoltar la seva música. De fet, hi participaven més que Gaudí perquè tenien molt més aquesta dimensió social. El públic ha de saber que el Modernisme és tot, i no només unes cases curioses que hi ha en determinats llocs de Barcelona.”
