Les acadèmies del segle XIX: el neoclassicisme és un estil homogeni? (Renaixement, Barroc i Vuit-Cents 12/17) - Grup Enciclopèdia

Francesc Fontbona, historiador de l’art i director de l’obra Joies del Barroc català. Del Renaixement i del Vuit-cents, d’Enciclopèdia Catalana, parla en aquest vídeo de les acadèmies del segle XIX i de les característiques del neoclassicisme. Podeu mirar el vídeo o llegir-ne la transcripció, que fem a continuació:

“A partir del segle XIX, tot i que es manté una línia oficial en l’art -en bona part gràcies al fet que hi ha institucions com les acadèmies i una autoritat artística que imposava-, com que la societat cada vegada és més plural l’art ja no es fa només per al Papa, el rei, el bisbe i el noble, sinó que cada vegada es fa més per al burgès, també. La burgesia holandesa tenia molt de pes, al segle XVII.

Però a partir del segle XIX les classes mitjanes cada vegada van tenir més protagonisme i més força, i moltes vegades passaven olímpicament de la temàtica i de l’estil que les acadèmies volien imposar.

Les acadèmies eren molt aficionades a fer pintures mitològiques, escenes d’Hèrcules, Venus, Diana caçadora i Júpiter. Això al senyor que havia fet una petita indústria no li deia res. I aleshores cada vegada més els artistes es van anar adonant que hi havia un públic que volia altres coses.

I llavors, al marge de l’acadèmia, i de vegades barrejant-se amb l’acadèmia perquè anava evolucionant, es creen moltes altres possibilitats. Això serà el resultat d’una revolució social i política que és la que ve de la Revolució Francesa, de la Revolució Americana i d’allò que se’n diu globalment la Revolució Liberal.

Així doncs, a finals del segle XIX, tot i que continua havent-hi monarquies i estats forts, l’art que té més èxit, l’art que encara actualment valorem més, no és aquell art oficial que treballava per als estats, sinó que és l’art pluridisciplinari, pluriestilístic que s’ha anat formant al llarg del segle XIX. Cada client tenia el seu gust i l’artista li obria tot un ventall de possibilitats a través de les exposicions.

Abans quasi no hi havia exposicions, perquè no calien, i en canvi a partir de mitjan segle XIX aquí a Catalunya tenim exposicions col·lectives cada vegada més freqüents. Això què volia dir? Que l’artista feia les coses que a ell li semblava que podien agradar, les ensenyava i el públic que hi anava les acabava comprant. Es crea tota una nova dinàmica d’expansió i difusió de l’art.”

×