L’historiador Manel Risques, director de Catalunya, 1900-1980. Història en fotografies, explica en aquest vídeo el paper de les mobilitzacions socials dels primers anys de la Transició.
“L’any 1976 es produeixen unes mobilitzacions extraordinàries. Començant per les manifestacions de l’amnistia, però després, manifestacions de guàrdies urbans a les Rambles, de bombers, de taxistes, d’infermeres, de metges, d’empleats de banca… I, evidentment, la gran mobilització obrera que és la que ho empenta tot, la mobilització estudiantil, que és un altre motor… i la veïnal. I això és el que força la sortida política.
És ben cert que ells no pensaven en cap règim democràtic; pensaven en un règim que es pogués homologar a Europa però controlant els mecanismes de poder. I abans de les eleccions que es fan ja es deixa muntat que Espanya serà una monarquia, que hi haurà un Senat de designació reial i que hi haurà un sistema electoral que posarà moltes traves. Les eleccions es fan amb aquestes traves, i tot i així no s’obté cap majoria absoluta.
Suárez va ser molt hàbil i va saber transigir amb certes coses per garantir una certa continuïtat amb una aposta que va aconseguir que els procuradors franquistes acceptessin sortir del poder. Els va dir: “No us passarà res, continuareu amb els privilegis, no perdreu res, ningú no us demanarà res; però hem de canviar, perquè si no això se us acaba, i si no canvieu, ho perdreu tot”.
L’argumentació és aquesta; això ara és impossible d’imaginar. En Suárez, com que tenia molt poca formació política, va ser molt capaç d’entendre les coses i de ser molt pragmàtic. Amb la Llei de reforma política va aconseguir realment prendre la iniciativa, perquè la campanya d’abstenció que predicava l’antifranquisme es va quedar molt curta. I la ruptura no va sortir tampoc en aquests termes, tot i que la Constitució va ser molt rupturista amb moltes coses després.
Això no té res a veure amb la visió que havia fet en Torcuato Fernández Miranda: que el rei ho havia cuinat i l’altre ho havia fet. No, no; ho fan com poden, improvisant. Hi ha un moment en què l’esquerra renuncia a la República i s’accepta el rei a canvi que garanteixi un sistema democràtic. Llavors diríem que la forma d’estat va passar a ser secundària a canvi que el sistema que s’implantés fos democràtic.”
Sol·licita informació sobre Catalunya, 1900-1980. Història en fotografies
