Pau Vidal, filòleg, divulgador lingüístic i coautor del llibre Tresors de Catalunya. La llengua, explica en aquest vídeo la importància cabdal de figures com Josep Maria de Sagarra i Mercè Rodoreda.
“No es podria fer una història de la llengua catalana –i encara menys si hi ha literatura pel mig–, sense incloure-hi un monstre com en Sagarra. De fet, en Sagarra a vegades mereixeria un cofre per ell sol, perquè és el verb torrencial, és el domini del material amb què es confegeix la narrativa. I dic narrativa de manera injusta, perquè en realitat Sagarra va fer molts versos –és d’aquells poetes a qui sembla que els versos els caiguin, de tan bé que li surten- i molt de teatre.
I, tot i que nosaltres el coneixem sobretot per Vida privada i en general per l’obra narrativa, curiosament Sagarra es va fer famós en la seva època, és a dir, abans i també després de la guerra, tot i aquelles restriccions, per l’obra dramàtica. La gent feia cues, el Romea estava sempre atapeït per veure en Sagarra.
Perquè, a més a més d’aquest domini que es nota, que es palpa, tenia capacitat de connectar amb els temes populars.
I per contrast, Mercè Rodoreda no és oposada però quasi, perquè representa aquella delicadesa, aquella desconnexió: ella viu aïllada del món però en canvi l’element lingüístic és el que la connecta amb l’ànima d’això que en Sagarra va saber convertir en teatre. La Rodoreda ho va convertir tot en narrativa i en contes, però amb aquella sensibilitat.
Tot i ser dos mons interiors i exteriors completament diferents, curiosament conflueixen en un aspecte que és precisament el de la llengua.”
Sol·licita informació sobre Tresors de Catalunya. La llengua
