Joan-Pere Viladecans, notes biogràfiques - Grup Enciclopèdia

L’artista Joan-Pere Viladecans, que ha il·lustrat l’obra Salveu-me la mirada. Una antologia poètica de Miquel Martí i Pol, publicada per Enciclopèdia Catalana, esbossa en aquest vídeo alguns apunts de la seva trajectòria com a pintor. Podeu mirar el vídeo o llegir-ne la transcripció.

L’Escola del Mar

“Primer vaig anar a dues escoles del barri –totes dues eren en pisos–, i a la segona, la de l’avinguda Gaudí, era horrorós: el director era un feixista i repartia…

Per molta insistència de la meva mare, als vuit anys vaig anar a l’Escola del Mar, i allò era una altra cosa: es parlava en català, tot era potenciar la sensibilitat i, sobretot, la idea de formar persones més que estudiants.

Tots els mestres tenien les seves coses. Hi havia una gran llibertat i alhora una gran responsabilitat. Hi havia uns càrrecs, els alumnes elegíem els que volíem (el jardiner, per exemple), i cada mes es renovaven d’acord amb les notes que treies. A mi em van fer cronista general i havia d’escriure la crònica del dia. I dibuixava, dibuixava molt, dibuixava com un desesperat.”

Després de l’Escola del Mar

“Em trobo amb el buit, amb el buit més immens, perquè em poso a treballar. Em poso a treballar primer de nano dels encàrrecs, després en una agència de publicitat, per allò que els pares deien: «Home, si té mà dibuixant, doncs segurament…». Però, és clar, una agència de publicitat no hi té res a veure. Després vaig treballar en una casa d’assegurances. I quan vaig fer l’exposició vaig demanar una excedència i ja no hi vaig tornar. Ja era pintor, oficialment ja era pintor.”

La iniciació a la pintura

“Jo suposo que arribo a la pintura per ADN. Sempre m’havia expressat molt millor dibuixant, embrutant papers, ratllant alguna paret, que no pas parlant. D’alguna manera, això m’ajudava a connectar-me amb la gent que m’envoltava, amb els nanos. Més que jugar al carrer amb els altres nens, que també ho feia alguna vegada, jo dibuixava i dibuixava. Crec que aquí hi influeix el meu caràcter molt introvertit, molt tímid, perquè trobava una manera d’expressar-me fàcilment. I si em preguntessis quan vaig ser professional, doncs no ho sé: des que vaig fer la primera exposició, potser. Però que jo recordi, des que mamava que ja dibuixava!”

La primera exposició

“La primera exposició va ser l’any 1967 al Cercle Artístic de Sant Lluc. Me’n recordo que era una exposició de la qual em van treure dos quadres perquè els van trobar massa forts. Però va ser una il·lusió, amb el meu avi emmarcant les obres amb uns llistons al balcó de casa seva. El que va passar és que no hi va anar ningú: no va ser un fracàs, però no hi va anar ningú. Això em va provocar una gran crisi, i l’any 1968 vaig fer unes altres coses ja molt diferents, molt més properes al que faig ara, i em vaig dedicar a portar la carpeta per tot arreu, a totes les sales i galeries. Al final vaig fer una exposició a la Sala Gaspar, i a partir d’aquí em vaig professionalitzar.”

Les principals influències

“Tenia una influència molt més directa de la poesia que no pas la de la pintura. Llegia molta poesia. La meva àvia em va regalar el Romancero gitano d’Editorial Losada, una edició mítica que aquí estava prohibida, i vaig llegir una antologia d’Espriu. També anava molt a les matinals del Palau de la Música, m’agradava molt la música clàssica. I quan vaig tenir el primer tocadiscos, que aleshores era una cosa molt precària, treballava o dibuixava escoltant música.”

La relació amb Salvador Espriu

“Les primeres coses que vaig fer, les que es van exposar l’any 1969, estaven basades, moltes, en l’obra d’Espriu. Vaig fer una obra per a cada cançó de la Roda del temps de l’Espriu: em posava la gravació d’en Raimon que les cantava. Llavors vaig trencar la meva timidesa i vaig anar a ensenyar-ho a l’Espriu, que després m’hi va fer anar dues o tres vegades més. Des d’aleshores va haver-hi un tracte, uns consells per part d’ell.”

Els referents de finals dels seixanta

“Espriu, Miró, Foix…, totes aquestes persones eminents per a mi eren un exemple. Jo m’hi emmirallava, i la sort de tractar amb algun d’ells i que després es fessin seguidors meus era el màxim botí que podia tenir. Tenia la història allà davant.”

La pintura: necessitat i passió

“És una necessitat interna, no ho puc evitar. Amb el temps, l’experiència i les obres ja acumulades, cada vegada em torno més exigent. Treballo més sintèticament, intentant dir el màxim amb el mínim d’elements. És un procés de simplificació. Potser d’aquí un temps s’abarroca, però de moment vaig per aquí. És absolutament… Cada dia, quan em llevo, no m’ho crec. Em pesen molt més les memòries de quan anava a treballar a l’editorial, a la casa de publicitat, a la casa d’assegurances, que no pas els anys i anys –i estic parlant de quan ja tenia vint-i-un anys, que vaig començar–. Encara penso: «Home, quina sort que tens, quina sort que tens, t’ho has de guanyar».”

Sol·licita informació sobre Salveu-me la mirada. Una antologia poètica de Miquel Martí i Pol

 

×