Pau Vidal, filòleg, divulgador lingüístic i coautor del llibre Tresors de Catalunya. La llengua, parla en aquest vídeo del paper de l’escriptor com a figura que fa transcendir la llengua més enllà de la seva obra.
“És curiós perquè el consens que hi ha al voltant de la idea que els escriptors, en certa manera, són una mica entre els venedors i els salvadors de la llengua respon a un concepte molt antiquat, quasi decimonònic, que és el de la literatura com a manifestació suprema de la llengua. Curiosament, a hores d’ara ja sabem que la literatura com a bé de consum no té res a veure amb el que era fa un o dos segles.
Malgrat això, la figura de l’escriptor que encarna gairebé aquesta condició de sacerdot es manté perfectament intacta. En aquest sentit, és molt revelador i molt interessant veure que en el podi de finals del segle XX i principis del XXI es manté encara inalterable un personatge com en Quim Monzó, que va ser una mena de transgressor que ho volia trinxar tot, que en el seu moment ho va trinxar tot, als anys vuitanta… però que ha estat capaç de mantenir sempre tan alt aquest nivell d’exigència amb el material de base que és la llengua -que és el que han de fer els escriptors-, que no ha passat de moda en l’imaginari col·lectiu del lector.
En aquest sentit conviu, per exemple, amb altres grans conreadors de la llengua, com en Joan Francesc Mira, que és enorme; en Moncada, i ara més modernament en Cabré. En certa manera, més enllà de l’obra personal transmet una idea que la llengua conté alguna cosa, en aquest cas gràcies a la veneració de l’escriptor, que la fa transcendir als temps, i això per força t’ho has de mirar com un element positiu i optimista.”
Sol·licita informació sobre Tresors de Catalunya. La llengua
