Pau Vidal, filòleg i divulgador lingüístic i coautor del llibre Tresors de Catalunya. La llengua, publicat per Enciclopèdia Catalana, compara en aquest vídeo l’aparició amb gairebé un segle de diferència de les dues gramàtiques de la llengua catalana.
“No deixa de tenir una certa tendresa la comparació en el fet gramatical. He dit comparació perquè bàsicament la nova gramàtica de l’Institut ha sortit pràcticament un segle clavat després de la de Fabra, que és del 1918. Aquella va néixer destinada a ser la gramàtica normativa, encara que en el seu moment no ho era però ho va passar a ser de seguida; aquesta ja ha nascut, la nova, directament com a normativa. Fa gràcia perquè la comparació és un retrat d’un segle. Tenim l’obra enorme d’un sol home –indiscutible i esperada amb candeletes, perquè veníem feia molt pocs anys d’aquelles grans batalles ortogràfiques–, comparada i confrontada amb l’obra d’un gran equip amb tots els mitjans tecnològics a disposició, i esperada, però no amb tantes candeletes, pels usuaris.
Efectivament, la prova ha estat que, a diferència de l’altra, que va ser una mena de cop definitiu per encarrilar el que era la fixació de l’idioma, la nova gramàtica de l’Institut el que ha creat ha estat un enorme debat, que de fet cuejarà encara durant un cert temps, precisament perquè ara hi ha aquesta possibilitat. És a dir, coses que semblen tan simples i tan banals com les xarxes socials, els comentaris als diaris, etc., fabriquen tot un altre ambient receptiu i el que demostren és la transcendència, la importància d’això. Dit d’una altra manera: quasi com si fos una caricatura, el poble català esperava aquesta gramàtica per poder-hi dir la seva. I això és el que reflecteix aquest canvi de paradigma al llarg d’un segle, que, per descomptat, des d’un punt de vista de la llengua és molt enriquidor, això és indiscutible.”
Sol·licita informació sobre Tresors de Catalunya. La llengua
