Quina és la transcendència dels comtats catalans en el naixement de la nació catalana? Ho explica en aquest vídeo el catedràtic d’Història medieval de la UPF, Josep M. Salrach, director de Naixement de la nació catalana, obra publicada per Enciclopèdia Catalana.
“Quan parlem de la història dels comtes catalans pensem sobretot en l’etapa anterior a la formació de la Corona d’Aragó. Si parlem del segle IX per exemple, el gran comte del segle IX és Guifré el Pilós, evidentment: l’home que ha heretat els comtats de mans del rei franc i que quan mor el succeeixen hereditàriament els seus fills. S’introdueix, doncs, la successió hereditària i per tant el pas de la dependència carolíngia a la independència comtal.
La independència comtal es pot situar justament en la mort de Guifré el Pilós l’any 897. Els seus fills van continuar governant els comtats catalans com segurament ja havien fet en temps del pare com a col·laboradors i van anar-se allunyant de la cort franca. En aquest allunyament progressiu que es va afirmant durant el segle X, l’home important serà Borrell, comte de Barcelona a finals del segle X. És l’home que vol ser el comte hegemònic a Catalunya perquè hi ha altres comtes cosins germans seus que governen altres comtats catalans, però ell aspira a tenir l’hegemonia sobre el conjunt. Com ho pot fer? Segurament el seu objectiu és fer-ho a través del control sobre l’Església dels comtats. Des del punt de vista religiós, Catalunya està convertida al cristianisme des de ja fa segles i organitzada en bisbats.
En els diferents comtats hi ha diferents bisbats i diferents bisbes. L’autoritat superior d’aquests bisbes a Catalunya, des del punt de vista civil, és el comte: pràcticament els nomena ell, o a través de les eleccions que fan els canonges fa sortir el seu candidat, que molt sovint és un fill seu, el fill d’un amic seu, etc. Hi ha un control. Borrell aspira a controlar els comtats catalans controlant els diferents bisbes que hi ha en el conjunt dels comtats. I per això vol un arquebisbe propi, que vol dir el cap dels bisbes. Fins aquell moment l’arquebisbe és el de Narbona, que no el té sota el seu control, i escull un home de la seva confiança, Abdó bisbe de Vic, amb qui viatja a Roma per fer-lo arquebisbe dels comtats catalans. El Papa el fa bisbe, però en les lluites internes -seria llarg d’explicar-, Abdó és assassinat i el projecte fracassa. Però ja és clarament una voluntat d’independència política fins i tot en el terreny eclesiàstic i d’hegemonia: no dependre eclesiàsticament de l’arquebisbe de Narbona, que és un franc, i a més a més que l’arquebisbe sigui un home de la seva confiança.
En aquesta afirmació d’independència que ell volia, amb aquesta anada a Roma per obtenir la independència eclesiàstica, ell vol també una independència política i es troba al final dels seus dies, que li assalten Barcelona els musulmans. Però el seu fill, Ramon Borrell, és l’home que passa factura. És l’home que el 1010 organitza una expedició a Còrdova amb el seu germà el comte d’Urgell. I se’n surten prou bé. Perquè guanyen batalles, s’omplen d’or i tornen carregats d’or. Ramon Borrell és l’home que simbolitza el pas de la feblesa davant dels musulmans peninsulars a l’inici de l’època en què seran els comtes i els seus successors, els reis, els que prendran la iniciativa militar contra els musulmans peninsulars.
Successor llunyà seu, el seu net de fet, Ramon Berenguer I, l’home que cobrant impostos dels musulmans de Tortosa, de Lleida i de Saragossa es fa tan ric que compra dos comtats occitans, els comtats de Carcassona i Rasès, i inicia l’expansió ultrapirinenca. El net de Ramon Berenguer I, Ramon Berenguer III, es casa amb la princesa hereva de la Provença, i incorpora la Provença a Barcelona, és l’altre comte important. I el fill de Ramon Berenguer III ja és la culminació, és l’home que es casa amb Peronella i fa la Corona d’Aragó. Per tant, això és un resum de la història comtal.
El fill de Ramon Berenguer III, l’home que fa la Corona d’Aragó, és Ramon Berenguer IV, que és l’home que dirigeix la conquesta de la Catalunya Nova. És l’home que manu militari entra a Tortosa i a Lleida, i ell i el seu cosí d’Urgell, que col·labora amb ell, conquereixen la Catalunya Nova.
La conquesta de la Catalunya Nova és molt important, no únicament perquè Catalunya assoleix els seus límits actuals, sinó perquè s’unifica internament. Hem de pensar que fins a Ramon Berenguer IV hi havia en la ment de la gent, com unes fronteres interiors: uns eren del comtat de Cerdanya, els altres encara eren del comtat de Besalú, els altres encara eren del comtat d’Empúries, que tenia comte propi, per cert, els altres encara eren del comte del Rosselló que tenia comte propi també, els altres eren del comtat de Pallars que tenia comte propi…
Però en el moment en què es conquereix la Catalunya Nova i s’ofereix els que vulguin anar a viure i treballar unes franqueses i unes llibertats molt importants i la terra amb molt bones condicions, cap a la Catalunya Nova aflueixen catalans de tots els comtats. És clar, això és una cosa nova: estan fent una nova Catalunya unificada sense fronteres interiors. A la Catalunya Nova assagen la desaparició de les fronteres de la vella. Així neix Catalunya.”
