Joan Brossa

Poesia completa
Volum II (1961-1970)

Sinopsi

Segon volum de la poesia completa de Joan Brossa.

El present volum conté catorze poemaris brossians escrits entre 1961 i 1970. Hi trobem, doncs, les obsessions brossianes de la década dels seixanta: Frègoli, els llibres d'artista (l'any 1963 començava les col·laboracions amb Tàpies, Miró i altres artistes), la visualitat poética, el cinema (el 1967 inicia la relació amb Pere Portabella), la denúncia (des del Vietnam, Cuba, París, etc. al nostre país) i l'amor. A banda d'alguns poemaris publicats en llibre d'artista (com Frègoli, amb serigrafies de Tàpies), en editorials on van passar una mica desapercebuts, o en les seleccions publicades al 1977 i 1980, bona part de l'obra d'aquest volum fou inèdita en vida de Brossa. El volum inclou, a més, la traducció (molt poc canònica) de Wordpoems for the voice (1965) d'Alain Arias-Misson, un exemple de la integració de Brossa en la poesía exeprimental.

En l'obra d'aquest període hi predominen el vers lliure i els poemes curts, al costat d'una poesia visual cada vegada més present. Es pot copsar, així mateix, el joc amb la disposició i el diàleg entre poemes i el contrast entre visualitat, escriptura i subversió.

La intenció de tota aquesta aparent dispersió, la podríem veure reflectida en aquest poema:

Avui he comprès una gran veritat

on fa vint anys no havia llegit

més que un poema.

Sobre l'autor/a

Poeta en el més ampli sentit del mot, Joan Brossa (1919-1998) escriví poesía en estrofes tradicionals, poesia quotidiana, proses circumstancials i poètiques, teatre, guions de cinema, poesía visual i poesía objectual. Per a Brossa no existiren els gèneres ni les fronteres entre les arts. Començà a escriure durant la guerra civil, però fou mentre feia el servei militar que es llençà a l'experiència d'escriure imatges hipnagògiques. Ja a Barcelona, conegué J.V. Foix, Joan Miró i Joan Prats, gràcies als consells dels quals els seus primers llibres, La bola i l'escarabat (1941-43) o Fogall de sonets (1943-48), guanyaren en elaboració i retòrica. En la mateixa línia neosurrealista, escribí Romancets del Dragolí (1948) i començà la seva trajectòria teatral, segurament per la necessitat d'introduir acció i moviment als poemes. Participà en la realització de la revista Algol, llavor del que seria Dau al Set i escriví proses com el recull Proses de Carnaval (1949) o la pseudonovel·la Carnaval escampat o la invasió desfeta (1949). A partir de 1950, la seva poesia experimentà un tomb cap al compromís social i hi hagué un interés conceptual, que desenvolupà a partir dels anys seixanta (Poemes civils, El saltamartí). Paral·lelament, inicià experiències de poesía visual i objectual, que l'aconduirien cap al món de la plàstica. Les seves col·laboracions amb artistes són abundants: Tàpies (El pa a la barca, Novel·la), Miró (Oda a Joan Miró i Tres Joans), Perajaume (El bosc a casa), etc. En el camp teatral, els anys seixanta representen la intensificació d'accions-espectacle o altres gèneres parateatrals. A partir de la sorpresa que va suposar Poesia Rasa (1970) i els sis volums de Poesía escènica (1973-83) Brossa s'anà imposant com una de les figures cabdals de la literatura catalana contemporània, alhora que començava a ser reconegut internacionalment com a artista plàstic. Des de la primera exposició antològica a la Fundació Miró al 1986, les exposicions i la confecció d'objectes es convertiren en una constant per ell. En els seus últims llibres es constata una continguda i emotiva reflexió sobre la vida i la mort, plena de digressions i serenitat. Joan Brossa ha estat reconegut pel premi Ciutat de Barcelona 1987, la medalla Picasso de la Unesco 1988, el Premi Nacional d'Arts Plàstiques 1992, Premi Nacional de Teatre de la Generalitat 1998, entre altres.