Xavier Farré, traductor de Cos, Iolanda Batallé, fundadora de :Rata_, i Francesc Orteu, director editorial de :Rata_ conversen sobre la premi Nobel Olga Tokarczuk i l’edició de COS.
Francesc Orteu: El 10 d’octubre, dia que l’Olga Tokarczuk va guanyar el premi Nobel de Literatura, més d’un periodista em va preguntar com es feia per aconseguir publicar un premi Nobel.
Iolanda Batallé: Sembla una loteria, sembla que sigui cosa de sort, però no ho és en absolut. En el meu cas, és el resultat de 25 anys treballant com a editora. És feina, feina i més feina. Certament, pots estar-te molt anys editant i no veure com un dels teus autors aconsegueix el Nobel, però si treballes amb rigor, amb tenacitat i buscant sempre la qualitat literària, acaba passant que el teu criteri literari tard o d’hora acaba coincidint amb el de l’Acadèmia Sueca. Entre els autores i els autors de Rata estic convençuda que hi tornarà a aparèixer un altre premi Nobel. L’escriptora sudcoreana Han Kang segur que aviat començarà a ser-ne candidata.
Francesc Orteu: Xavi, recordes què vas dir a la Iolanda Batallé el primer cop que li vas parlar de l’Olga Tokarzcuk?
Xavier Farré: Recordo que va ser en el moment que havia rebut el Man Booker, i vaig pensar que era el moment. Durant molt temps, no vaig poder treure l’entrellat de per què Tokarczuk no havia acabat de funcionar (ni en català ni en castellà) quan a moltes altres llengües tenia bona part de la seva obra traduïda. Entre elles, l’anglès i l’alemany. Pensava com és que en tots aquests anys a la fira de Frankfurt ningú no ha vingut amb Tokarczuk, quan ja era una de les autores més conegudes allí? No recordo exactament el que vaig comentar, però segur que vaig fer incidència en l’obra Cos, que representava per una banda una de les millors obres de Tokarczuk, i potser la més significativa, i per altra banda en aquell moment el reconeixement definitiu que necessitava com a argument per presentar-la. Hi ha altres autors, i llibres, que he intentat que els editors s’hi interessessin, però potser cap de la repercussió que ja tenia Tokarczuk des de feia anys, tant a Polònia com en altres països.
Iolanda Batallé: Recordo que el Xavier me’n va parlar. Sempre hem mantingut una relació privilegiada. Me’n fio del seu criteri. De fet, un dels llibres que vam publicar el primer any de vida de :Rata_ va ser una proposta seva i del Milo Krmpotic, Mercuri a la boca, de la Wioletta Greg.
Francesc Orteu: Mercuri a la boca és un dels meus :Rata_ preferits, el trobo molt definitori del que busquem. És un text molt poderosament lligat a l’autora, on hi explica el pas de la infància a la joventut, en els anys 70 en una racó perdut de la Polònia rural. Un llibre ple de descripcions amb una enorme capacitat d’evocació molt intensa. Un text d’una sexualitat estranya, inquietant i preciosa. Amb una traducció del Xavier que fa que te n’oblidis completament que estàs llegint una traducció.
Iolanda Batallé: De l’Olga no només me’n va parlar el Xavi, sinó també un altre dels nostres traductors de capçalera, el Milo Krmpotic. No recordo qui va ser primer de parlar-me’n, però sí recordo que me’n van parlar gairebé al mateix temps, segurament que la mateixa setmana, i quan això passa, pots creure que és una simple coincidència, o el teu instint et pot fer notar que cal llegir i si coincideixes, contractar.
Francesc Orteu: Rata sol fer edicions paral·leles, en català i castellà. Per què en aquest cas només es va contractar el català?
Iolanda Batallé: Perquè, en guanyar l’Olga el Man Booker Prize el 2018, Anagrama se’ns va avançar.
Francesc Orteu: He de dir que la relació amb Anagrama durant l’edició de Cos / Los errantes ha estat i és excel·lent. La Teresa Ariño, una autèntica llegenda de l’edició a Barcelona, ha compartit amb nosaltres tot allò que anaven generant. La traducció castellana de Los errantes feta per l’Agatha Orzeszek també és excel·lent.
Xavi, tu coneixes molt bé la literatura de l’Olga Tokarczuk. Què hi vas veure per considerar que encaixava bé en el segell que publica Han Kang, Sanmao o Wioletta Greg?
Xavier Farré: Tokarczuk té una manera de fer literatura diferent, el fet de posar en entredit totes les estructures establertes, tant literàries com mentals com socials. Tokarczuk sacseja tot allò que teníem pensat sobre la societat, sobre el sexe (en el sentit de pertànyer a un sexe determinat), sobre les nostres relacions humanes i les relacions amb els animals, sobre el concepte de frontera. Ens fa plantejar un cop i un altre tots aquests conceptes, sense deixar de fer en cap moment gran literatura. De fet, com ja he apuntat abans, fins i tot el mateix concepte de literatura, de novel·la, queda directament anacrònic a les seves mans, ens obliga a veure la construcció d’una història de manera molt diferent a la d’una certa canonicitat establerta.
Iolanda Batallé: No hi puc estar més d’acord. De fet, quan la lectora o el lector s’endinsen en el catàleg de :Rata_ que hem anat acumulant al llarg d’aquests tres anys de vida, hi descobreix formes molt sorprenents de literatura, formes que eixamplen allò que fins ara hem entès que havia de ser una novel·la. Un cas extrem és ‘La inocencia’ de l’uruguaià Felipe Polleri, però també Han Kang, JL Badal, Muriel Rukeyser o Max Porter, de qui no se sap be bé si fa narrativa o poesia.
Francesc Orteu: Justament aquest gener publiquem el segon :Rata_ de Max Porter, titulat Lanny. Ara diré una cosa que potser a algú li fa petar el cap, però Lanny ve a ser una mena de mescla entre Dylan Thomas i Stephen King. Sorprendrà, n’estic segur. És una forma de literatura que no té res a veure amb la narrativa habitual.
Iolanda Batallé: L’Olga Tokarczuk va néixer el 62 i la Wioletta Greg el 75. És a dir, son de dues generacions diferents. Els seus estils, també son força diferents, o potser no tant…
Xavier Farré: Sí, són dues autores força diferents, amb una veu personal i forta, cosa que per a la traducció per una banda va molt bé, però que per l’altra, fins que no trobes aquesta veu en la nova llengua, dificulta molt les coses. Són autores amb un concepte de la literatura diferent, Tokarczuk té una imaginació desbordant a l’hora d’explicar històries i que van directament lligades als conceptes que abans he comentat -societat, sexe, relacions amb els animals, sobre el concepte de frontera. Torna als seus temes llibre rere llibre encara que les històries puguin ser molt diferents. A Tokarczuk no li interessa narrar la seva història, encara que en les seves obres hi hagi un detallisme i una obsessió pel concret per poder arribar als grans conceptes generals. De vegades, sembla que li sigui igual, quant als conceptes narratius, qualsevol tipus de postmodernisme (que tenim en com enfoca els temes).
Iolanda Batallé: La Wioletta fa una literatura on ella mateixa n’és la protagonista indiscutible.
Xavier Farré: Exacte. Wioletta Greg basa tot el seu món literari en la seva història personal, en una noia que creix i es forma en una zona determinada de Polònia, en un ambient rural, i que després descobreix el món de la ciutat. Per a ella, aquest contrast és molt important, i també en ella el detall serveix per poder mostrar amb més exactitud la cruesa del món rural. En l’una i l’altra autores tenim les històries particulars, però que funcionen en direccions molt diferents. Si abans parlava del postmodernisme, Wioletta Greg se centra en les petites narracions, no considera que la literatura sigui el terreny de les grans històries que ja han desaparegut, com les grans veritats. Les grans diferències entre les dues autores rauen en aquests tres punts: la veu narrativa, el món narrat i l’envergadura de la fabulació.
Francesc Orteu: Més d’un periodista ha posat en evidència la disparitat de criteri a l’hora de trobar títol al llibre de l’Olga que és a punt d’aparèixer tant en català com en castellà. Recordo, Xavi, que vam parlar molt sobre les diferents opcions que teníem. Repassant papers he trobat aquesta llista: Desplaçaments, Moviment, Moviment perpetu, Moure’s, Portàtil, Viatges, Migrants, En camí, Transport… L’opció de copiar el títol de l’edició anglesa de Frizcarraldo, Flights, tampoc no ens funcionava perquè Vols s’entén com la segona persona del present de voler.
Xavier Farré: I n’hi havia molts més, fèiem llistes: Itineraris, Traces, Traçats, Petjades, Geografies, Meridians, Nòmades… I no ens convencia l’anglès. I celebro que hàgim mantingut una independència respecte a aquesta altra versió. De vegades, la versió d’un títol en una altra llengua determina el que ha d’aparèixer, i aquí no va passar així. Vaig anar mirant els diversos títols que ha tingut aquest llibre, i un altre que em va cridar l’atenció va ser l’alemany, Unrast, en un sentit d’intranquil·litat, de nerviosisme, de moviment, que també capta un dels elements de l’obra. Cos segueix en aquesta direcció, d’agafar un element que té també molt significat dins el text, i a la vegada ampliar-ne el sentit. Tal com ja apareix en l’article de Magí Camps, que va parlar amb nosaltres els traductors de l’obra, hi indico que el títol no es pot traduir en català, i tal com s’ha vist, tampoc a les altres llengües (l’excepció serien les altres llengües eslaves i algunes bàltiques, a causa que el concepte sí existeix, per les proximitats lingüístiques – les eslaves – i també culturals). Aquí tenim la situació que en un mateix territori apareixen dues versions lingüístiques diferents (català i castellà) i aleshores el públic lector es pot preguntar per què aquesta disparitat. És un cas força particular, i segur que no en trobaríem gaires més, però en tot cas, torno a reiterar que celebro la independència de criteri a l’hora de triar el títol, i de no seguir el que fan els altres. Gairebé és com si aquest llibre ho exigís. Per altra banda, no és el primer llibre de Tokarczuk al qual passa això. Hi ha, per exemple, el llibre que en català i castellà es va traduir com Un lloc anomenat Antany, que ja no és el que expressa l’original, que en francès es va convertir en una cosa que gosaria qualificar d’una mica absurda: Dieu, le temps, les hommes et les anges, aquí l’avien una mica pel broc gros. Curiosament, aquest mateix llibre surt en italià primer amb aquest mateix títol, segurament agafat del francès, i quatre anys més tard, el mateix llibre, amb el mateix traductor, es reedita amb un altre títol: Nella quiete del tempo, que tampoc no és l’original. Sembla com si Tokarczuk es divertís amb aquests títols, i després es multipliquen els llibres. Com si fos una altra de les narracions que surten de la seva inesgotable imaginació.
Iolanda Batallé: Des de la fundació de :Rata_ vaig tenir clar que els traductors eren essencials. De fet, els considerem co-autors del text i per això en tots els llibres :Rata_ el nom del traductor apareix a la portada.
Francesc Orteu: Explica’ns com vas encarar el text de l’Olga, perquè hi fa servir molt sovint la ironia Hi ha infinitat de frases que sembla que vulguin dir una cosa i n’acaben dient una altra.
Xavier Farré: La llengua de Tokarczuk enganya en la primera trobada, sembla molt accessible, però quan t’endinses en el text és plena de paranys. Dona la sensació, d’entrada, que utilitza un polonès planer, que no hi ha marques d’estil molt remarcables, però després t’adones que tot això és una il·lusió. Tot està treballat fins al més mínim detall, hi ha moments que les descripcions són molt acurades, i aleshores la llengua que utilitza és d’una precisió extrema, ja no parlo de l’ús del lèxic, d’una enorme riquesa, sinó també de les construccions sintàctiques, que recargola encara que en la superfície sembli que sigui del tot ben normal. És una autora plenament arrelada en la seva llengua, en el polonès, i que a més en moltes de les seves obres introdueix reflexions sobre la pròpia llengua, sobre els límits d’aquesta, sobre la seva aparent transparència. Tokarczuk crea tot un teixit amb la llengua i s’ha d’anar amb peus de plom per no esguerrar-lo.
Ara bé, un cop dit això, i després de pensar que un pateix també fent la traducció (no pas perquè no li agradi, o perquè el text sigui difícil en excés, sinó perquè voldria reflectir tota la riquesa de l’obra en la nova llengua, la de la traducció), també he de dir que ha estat una feina molt gratificant, i que, per què no dir-ho, m’ho he passat molt bé. És en els moments que tens la sensació que el text llisca bé, que trobes aquella manera d’expressar el que tens al davant. Hi ha capítols que eren una autèntica delícia mentre anava avançant, el de Croàcia, el de tot el viatge pels metros, trens de Moscou i a l’interior de la protagonista, o el viatge del professor emèrit, o també les meravelloses pàgines, plenes de descripcions i de sensacions, de l’anatomista holandès. Són moments de gran tensió lingüística, però a la vegada d’una gran bellesa i jo seguia amb el text i m’embadalia a la vegada. Poques vegades els textos tenen aquesta capacitat d’evocació.
Iolanda Batallé: I ha cap aspecte en què el polonès i el català i siguin idiomes que s’acostin?
Xavier Farré: Són dos llengües molt diferents, no sé si poden arribar a tenir elements comuns o elements que encaixin de manera directa, el que puc parlar és, traient-me la capa de filòleg, de sensacions. Potser també perquè quant a prosa en català he traduït principalment autores que remeten a un llenguatge molt concret. Per a mi, és un retorn constant a la meva llengua de la infantesa, de quan jugava, i especialment a les riques construccions que apareixen en el meu món de poble, i a la llengua de la meva mare que anava assimilant. És una cosa molt més personal. Potser en el camp que s’estableix una certa connivència entre les dues llengües és en el lèxic del camp, les plantes, els arbres, els animals, la quantitat d’ocells, que indica un món que se sap encara proper de la naturalesa.
Francesc Orteu: No m’atreveixo a definir Cos com una novel·la. Tu sí? Més aviat és una constel·lació d’històries, algunes explicades en primera persona on hi veus molt clarament a l’Olga.
Xavier Farré: L’Olga Tokarczuk defineix aquestes obres seves com una novel·la-constel·lació, concepte que després han agafat els crítics i els professors que han analitzat la seva obra. De fet no en totes les seves obres arriba a l’extrem d’atomització de Cos. En les altres obres sempre hi ha les petites narracions que es van trenant però que tenen un fil principal, que seria el que passa per exemple a Un lloc anomenat Antany. Potser l’obra que s’acosta més a aquest univers de Cos sigui Casa de dia, casa de nit, però encara hi ha elements centrals, tènues, però hi són. A Cos ja no, l’autora emprèn un viatge en múltiples direccions i nosaltres la seguim, però ja no ens dona la certesa d’una línia, d’un nucli, d’un tronc, sembla com si tot fossin branques que van sortint aquí i allà. La constel·lació arriba aquí al punt màxim, i tots aquests elements, ara sí completament en una concepció postmoderna, fan que ens resistim a qualificar-la de novel·la, perquè no és una novel·la clàssica, canònica, a la manera com hem anat coneixent i encara amb tot el pes del segle XIX i encara del XX a pesar de les innovacions que hi han hagut. No sé tampoc si és una novel·la, i si ho és, amb molts punts de contacte amb aquestes innovacions que comentava, i amb autors que entren en un concepte més lúdic de vegades, com Milorad Pavic, o en algun cas de Perec, o d’algun Calvino. La qüestió és que en cap moment Tokarczuk vol proposar cap joc, no et diu aquesta novel·la (aquest llibre) està construït d’aquesta manera, seguint l’estructura d’un diccionari, d’un seguit de començaments de novel·la, d’una casa on tens tots els veïns, no, són els fragments, les històries que surten d’una necessitat de veure fenòmens de la nostra naturalesa humana d’una manera polièdrica. És com si volgués dir, no hi ha una manera d’expressar el moviment, la intranquil·litat, el cos, el viatge, tot és múltiple, i com que no ho podem copsar si no és a partir de la multiplicitat dels punts de vista, això és el que ofereixo al lector. Allò que es diu de forma i contingut, que no van separats, aquí assoleix una expressió perfecta.
Francesc Orteu: Com és l’Olga personalment? L’altre dia m’explicaves una escena a Madrid, de tu i l’Olga, de no fa gaires anys.
Xavier Farré: Molt accessible, plena de curiositat per tot, especialment amb el que passa a través del llenguatge, en la traducció. Sempre que ha pogut ha intentat destacar el paper de la traducció, i no solament en la literatura, o en la seva literatura. I, com en el llibre, és una nòmada que travessa els conceptes de frontera, de nació.
Sí, vam tenir un parell de trobades amb ella, una va ser a la Feria del Libro, al Parque del Retiro. Els mateixos dies, hi havia Andrzej Sapkowski, l’autor de literatura fantàstica que té un enorme públic fidel. I a la trobada amb Olga Tokarczuk hi havia potser 8 persones, de les quals 4 eren de caràcter oficial. Això indica quin era el coneixement de la seva literatura fa només 4 anys. Però la trobada va ser una gran experiència, vam fer la tanda de preguntes com havíem previst, i Olga Tokarczuk es va esplaiar en les respostes, hi podia haver hagut més de 100 persones (les trobades a què estava acostumada ja aleshores eren de moltes més a Polònia) i hauria fet el mateix.
La poca presència de públic en aquella ocasió també explica la sorpresa que hi va haver quan es va saber que havia guanyat el premi Nobel de Literatura, quasi ningú no sabia qui era. En molts altres països era ja considerada una de les millors escriptores europees, i a Polònia des de feia una setmana que només se sentia el seu món. Va ser com veure una notícia en dos mons totalment diferents. I aquí torno al principi de la nostra conversa, per dir-te que se’m feia molt difícil entendre com és que no havia funcionat amb aquelles primeres traduccions. Potser era una literatura que no encaixava en el seu moment? Segurament, mai no ho arribarem a saber.
Iolanda Batallé: Si us sembla, podem acabar aquesta conversa deixant que el Xavi parli directament al futur lector de l’Olga. Què li diries per preparar-la per la lectura de Cos?
Que es deixi endur, que deixi aparcats els conceptes previs, sobre què ha de ser una novel·la, i que permeti que el llenguatge vagi entrant. Potser, també, que consideri que és a punt d’entrar en un món d’històries, que permeti que flueixin, segurament aquestes mateixes històries li indicaran un rumb, un fil… I que entri en tots els viatges, en aquest «cos» del llibre i aquest «cos» ple d’imaginació i de moviments.
