Sol·licita informació sobre Pintura catalana. El Modernisme
Francesc Fontbona, historiador de l’art i director de Pintura catalana. El Modernisme, explica el propòsit i rellevància d’aquesta obra, publicada per Enciclopèdia Catalana. Tot seguit podeu llegir la transcripció de les seves paraules.
“Aquest llibre sobre la pintura catalana en el Modernisme ha pretès reproduir una àmplia antologia de pintors modernistes catalans mirant que totes les obres que hi sortissin fossin molt representatives i de molta qualitat. Com acostuma a passar amb els llibres d’aquesta col·lecció, les obres han estat reproduïdes amb un màxim de condicions tècniques que fan que sigui un llibre bell. Cada pintura ha estat comentada per un especialista. Afortunadament, en els últims decennis les universitats catalanes han format una gran quantitat d’especialistes, molts dels quals s’han dedicat, lògicament, al Modernisme com el gran corrent de finals del XIX i principis del XX del nostre país, que també entronca amb aquesta època postimpressionista tan important que hi va haver en el món occidental.
Totes les pintures comentades per aquests especialistes conformen una mena de museu ideal del modernisme pictòric català, i s’han anat a buscar a museus públics i també a museus privats. També s’han trobat en alguns casos en col·leccions privades, perquè hi ha obres que sempre han estat en col·leccions privades i en canvi tenen el nivell de grans obres de la nostra història. Molts dels diferents autors han fet la tesi doctoral sobre cadascun d’aquests pintors, i han condensat en una fitxa el coneixement que ells tenen de cada obra. Han donat així al conjunt una qualitat intel·lectual especial.
Qui vulgui acostar-se al modernisme pictòric ho té molt fàcil: és un tipus de pintura que entra molt més per la vista que les pintures d’altres èpoques, que resulten més llunyanes a l’espectador actual. La pintura modernista acostuma a ser molt colorista i a treballar molt amb la brillantor dels colors. En el seu vessant simbolista és una pintura de somni, i això també atrau molt un públic que està acostumat a la presó de la vida.
La pintura modernista és molt sovint esclatant de forma, de color, de tot el món que hi ha al darrere, un món que s’estava obrint, un país, el nostre, que havia sortit d’un segle XIX en el qual, políticament, encara era una província, i que, en canvi, a finals d’aquest segle XIX, coincidint amb el Modernisme, començava a adonar-se que era un país com qualsevol altre.
I tot això, d’una manera o altra, ho conté la pintura modernista. Aquesta ambició, el fet de voler allunyar-se de la perfecció provincial on fins aleshores estava instal·lada la pintura catalana, la trobem en la pintura modernista.
Aquests grans noms de la pintura modernista serien evidentment Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Isidre Nonell, Joaquim Mir, Alexandre de Riquer, Adrià Gual, i fins i tot hi faríem aparèixer un gran personatge que oficialment és francès, Arístides Maillol. És molt simbòlic que tots aquests i molts altres pintors que apareixen al llibre acabin desembocant en la gran figura internacional de l’art que era aquest gran andalús format en la seva infantesa i joventut a Catalunya, Pablo Picasso, que va aprendre per on agafar el camí de la modernitat precisament de la seva convivència amb el Modernisme català.”
