Sol·licita informació sobre Subirachs-Llull
L’historiador d’art Francesc Fontbona, coautor de l’obra Subirachs-Llull, explica les aportacions de Josep Maria Subirachs a la Sagrada Família. Podeu mirar el vídeo o llegir-ne la transcripció.
“Hi havia unes parts de la Sagrada Família que estaven força ben acabades i que es podien més o menys finalitzar, sobretot disposant com es disposava dels deixebles de Gaudí, que eren al peu del canó. N’hi havia unes altres que estaven estructuralment dissenyades, però no fins a l’últim detall. La façana de la Passió n’era una.
A la façana de la Passió l’estructura estava dibuixada -el dibuix es va cremar però hi havia prou fotografies i prou elements perquè l’estructura no tingués problemes-, però en aquella façana estava previst que hi hagués tot un seguit d’elements figuratius que representaven la passió de Jesús. Com que estava previst, allà hi havia uns bonys que els havia de traduir algú. Es podia haver encarregat, i afortunadament no es va fer, a un pessebrista que fes la Passió més o menys en l’ordre en què Gaudí s’imaginava que havia d’anar. Això hauria estat, crec jo, traïció al mateix Gaudí i al temps nou que venia.
Calia trobar un terme just: anar a buscar l’escultor amb més garanties de modernitat que hi havia al país, que era Subirachs. A més, Subirachs no començava de zero, perquè una de les obres més celebrades dels seus inicis va ser el monument religiós de La Virgen del Camino, a Lleó, que mai ha estat posat en qüestió, i sempre s’ha considerat una de les grans aportacions de la modernitat a l’art sacre del segle XX. Per tant, tenim un senyor que ja va resoldre la Mare de Déu del Camí a gust de tothom, que va saber conjuminar la temàtica religiosa amb un llenguatge que no fos Saint-Sulpice i que, a més, era català. Doncs diguem-l’hi a Subirachs!
El que fa Subirachs a la Sagrada Família és una evolució, no és el figurativisme expressionista del monument de La Vírgen del Camino, amb una gran adequació a allò que se li estava demanant. És una obra de grans dimensions i això ha fet que sigui una obra molt visible i ha concitat, també, no solament admiracions moltes vegades anònimes –Subirachs té moltes admiracions de gent que no escriu als papers–, sinó també imprecacions a vegades provocades per tota una sèrie de raons que sovint no estan en relació amb la seva qualitat ni amb la seva personalitat.
A la Sagrada Família, a part d’això que està fet en pedra, hi ha les portes de bronze. Jo les hi havia vist fer i ell les cuidava d’una forma especial. Les portes de la Sagrada Família són l’adaptació en aquella obra del concepte del Subirachs escultor. En unes hi fa sortir els conceptes figuratius i no tan figuratius relatius a la porta, i en d’altres juga amb les lletres. Alguna d’aquestes portes és pràcticament tot tipografia, elabora tota una porta només amb tipografia, una tipografia que no és banal, que conté una oració en diferents idiomes.
Aquestes portes, que són diferents d’altres portes de la Sagrada Família que no han estat fetes per ell, són Subirachs cent per cent. I són sobretot filles, en certa manera, d’aquelles portes que ell ja havia fet també anys enrere, per exemple, per al Palau del Lloctinent, o per als murals del pas cap a la Casa dels Canonges al Palau de la Generalitat. O sigui, és aquell mateix concepte de porta aplicat a l’especificitat de ser portes d’una basílica.”
