El poeta i especialista en l’obra de Joan Miró, Vicenç Altaió, repassa breument els diferents poetes catalans que apareixen a Miró i els poetes catalans, obra publicada per Enciclopèdia Catalana i que ha dirigit el mateix Altaió. Tot seguit podeu llegir les seves explicacions:
“En el llibre Joan Miró i els poetes catalans l’organització dels poetes serveix per descriure tot el segle XX, per bé que hi ha salts.
Per generació, el primer poeta amb el qual Miró col·labora serà Josep Carner, el més gran de tots; mentre Carner s’està passejant per tot Catalunya guanyant premis amb els Jocs Florals, els poetes de l’any 1918 ja practiquen les paraules en llibertat. Però Carner i Miró tenen una gran atracció per la naturalesa, pel món dels arbres i, per tant, hi haurà aquesta comunió de l’espiritualitat franciscana.
J. V. Foix i l’aventura plena de la modernitat. Les paraules, igual que les pedres d’arcaiques, igual de modernes com el so del futurisme. I la seva invenció d’un petit paisatge dels catalans de 1918 en el món del somni, amb modificacions ràpides d’un Miró retratat ara amb bigoti, ara retratat com si fos un inspector dels ferrocarrils de Sarrià. Aventura moderna i còmica.
L’aventura del llenguatge del sentit de Joan Salvat-Papasseit, no l’aventura moderna cubista o futurista de Papasseit, sinó l’exaltat de l’amor, el cant líric de Salvat-Papasseit.
Carles Sindreu i els poemes esnobs i esportistes de l’avantguarda cosmopolita del període de la República.
El món fantasmagòric entre el que és real i el que és irreal que Joan Perucho sabia captar sense distinció: en les essències de la terra, en el valor del simbolisme, entre els morts, entre la gent del Camp de Tarragona. El gran assagista, Miró i Catalunya, serà Joan Perucho, que és el que descobreix l’entorn de Mont-roig.
El poeta dels trencaments de la realitat, el poeta dels xocs, de la màgia, de trencar el poema i investigar amb ell, Joan Brossa, amb qui Miró manté una gran afinitat no discursiva, sinó de cops i de bromes, de fotetes, d’una poètica antiburgesa i de realisme brut.
La poesia determinant que sap trobar amb la veu interior d’un realisme hermètic i simbòlic a través de l’obra de Salvador Espriu. Hi ha una gran admiració humana d’Espriu cap a Miró, i Miró accepta el valor simbòlic que Espriu té, per bé que a la correspondència, tal com es veu en el llibre, Espriu practica una misogínia i practica un menyspreu cap als joves, tot el contrari a l’esperit obert que tenia Joan Miró.
I finalment, com a gran continuador d’aquest esperit en els anys de la Transició, l’inici de la Fundació Miró, el més jove i actiu de tota una gran colla de poetes que era l’avantguardista clàssic Pere Gimferrer. Va fer unes excepcionals lectures amb coneixement, des d’Octavio Paz a Tzara, l’avantguardisme hereu de la tradició de Foix i de Brossa amb una nova reinterpretació.
Tot un segle. Al darrere d’ells, però amb continuïtat, generació a generació fins avui. Jo, com a estudiós i com a poeta, em poso al darrere d’ells, al costat de molts altres poetes que participem de l’aventura poètica de Joan Miró.”
