Francesc Fontbona, historiador de l’art i director de l’obra Joies del Barroc català. Del Renaixement i del Vuit-cents, d’Enciclopèdia Catalana, ens parla en aquest vídeo d’un dels màxims exponents de la pintura catalana del segle XIX, Marià Fortuny. A continuació en podeu llegir la transcripció.
“El primer pintor del segle XIX català que fa el salt internacional i que es converteix en un mite a escala universal és Marià Fortuny. Era de Reus, i va venir de molt jovenet a estudiar a Barcelona. Va estudiar en aquesta casa. Aquí el van formar; ja era època medievalista, i les seves primeres pintures són d’un romanticisme molt purista. Com que despuntava, de seguida el van enviar a estudiar a Roma. Quan ja estava estudiant a Roma i va començar a ser una mica conegut, el van enviar a l’Àfrica perquè fes de cronista gràfic de la guerra a l’Àfrica -el 1860 hi va haver una guerra contra el sultà d’allà.
Aquella va ser una guerra secundària, però que va tenir molt de pes, perquè se li va voler donar un relleu especial. Es va jugar una mica amb l’equívoc que eren els nous almogàvers. No hi tenia res a veure, però es va jugar amb això, hi havia uns inicis de nacionalisme català que feien que això fos bo de dir. La qüestió és que Fortuny va arribar allà i es va dedicar a fer el que li havien encarregat, que era pintar les batalles que veia (dibuixar, pintar, etc). Va fer diversos quadres, el més gran dels quals va ser La batalla de Tetuan, que no va acabar mai a la vida perquè era un quadre immens -em sembla que fa catorze metres d’amplada-, i que va conservar sempre al seu estudi. La Diputació de Barcelona, que era qui li pagava el viatge, li reclamava el quadre, però mai no l’acabava de donar, fins que es va morir.
Però l’Àfrica li va servir per a un canvi brutal, perquè allà va descobrir la llum intensa del sol africà i el color. El color que havia après aquí, en aquesta casa, era un color molt convencional, molt pàl·lid, i en canvi el color que va trobar a l’Àfrica era un color molt viu. Amb aquests elements i la formació que ell havia ampliat a Roma, va fer una carrera meteòrica. De seguida hi va haver marxants que el van descobrir i que el van imposar a tot el món. Va caure en l’òrbita d’Adolphe Goupil, que tenia la gran multinacional de l’art del segle XIX, un home que tenia sucursals a París, a Amsterdam, a Londres, als Estats Units, i que tenia un mercat internacional brutal.
Fortuny es va convertir en el pintor estrella de la factoria Goupil, per dir-ho així. Però el que passa és que Fortuny va morir molt jove, a trenta anys i escaig. Quan ell va morir, a Roma era tan famós que es va fer un dol absolut en els ambients artístics de la ciutat, i això va alimentar el seu mite. Primera, perquè realment era un personatge que s’havia fet una fama internacional intensíssima, tenia col·leccionistes per tot el món; després, per allò que si a sobre mors jove es magnifica la teva figura. Això va fer que després de la seva mort, el 1874, de seguida sortissin tres o quatre biografies sobre ell. Quan encara no hi havia biografies de grans noms del passat, ja hi havia biografies de Fortuny! I no només biografies catalanes, sinó biografies fetes a l’estranger.
Com que Fortuny estava condicionat pel mercat, el públic que dominava aquest marxant, Adolphe Goupil, era un públic a qui li agradava la pintura molt brillant. A Fortuny no li agradava fer això, però li donava molts diners; llavors, va tenir com una doble vida: les coses que feia per al seu marxant i les que feia per als seus clients, que eren d’un preciosisme total, perquè tenia una habilitat increïble dibuixant, acolorint, amb perspectives… Dominava totes les tècniques!
Però a ell el que li agradava més era explotar tot allò del colorisme i de la llum que havia vist al Marroc. Quan pintava per a ell mateix, pintava platges, escenes, paisatges en els quals no hi passaven gaires coses però en què podia plasmar tot allò que li agradava. Però, en canvi, el que va tenir èxit públicament va ser tota aquesta altra pintura.
Fortuny va morir el 1874, una data que sembla feta expressament, perquè el 1874 va ser l’any de la primera gran exposició de l’impressionisme francès. Els primers impressionistes admiraven aquest Fortuny més creatiu, però ell se’ls havia mort jove; així, els impressionistes van ser els que van fer el gran salt a la glòria, per dir-ho així. I, en canvi, la fama de Fortuny, en part sepultada per la seva pròpia obligació de quedar bé amb el seu públic, a partir de la seva mort es pot dir que internacionalment va decaure. Va ser el moment en què als ambients més renovadors va pujar l’impressionisme francès, que seria la mare de tota la línia moderna de la pintura occidental de finals del segle XX.”
