Francesc Fontbona, historiador de l’art i director de l’obra Joies del Barroc català. Del Renaixement i del Vuit-cents, d’Enciclopèdia Catalana, ens explica les característiques més destacades de l’art del Vuit-cents. A continuació podeu llegir la transcripció del vídeo.
“Al Vuit-cents, el que és neoclassicisme va evolucionant. Normalment es manté força en l’arquitectura civil.
Per exemple, una de les grans realitzacions de l’arquitectura civil catalana del XIX és el Gran Teatre del Liceu. Socialment és una gran realització perquè és un gran teatre d’òpera que crea la societat civil, no la monarquia ni l’estat. A la vegada és un gran edifici que utilitza una gramàtica derivada del neoclassicisme.
En canvi, en altres aspectes, en el religiós, sobretot, es rescata la tradició medieval. Els academicistes i els neoclàssics eren poc inclinats a la tradició medieval: consideraven que les catedrals gòtiques eren bàrbares, eren privades de tota racionalitat perquè no s’assemblaven gens ni mica al que es considerava l’art modèlic, que era el clàssic. O sigui, no hi havia frontons, no hi havia columnes jòniques ni corínties, era una cosa totalment diferent que ells identificaven amb l’edat mitjana, la que va desallotjar l’Imperi Romà.
Però això al segle XIX canvia amb la generació romàntica. Al Romanticisme, entre moltes altres coses, es redescobreixen les arrels de les nacions, i aquí, a Catalunya, el nostre Romanticisme això ho va tenir molt present. Com que la gran època del món català era l’època del Casal de Barcelona, era l’època de Pere el Gran, de Jaume I, si anem més enrere de Ramon Berenguer, etc., aquella època el seu art també és vist amb uns altres ulls i per això es recrea un goticisme o un art que es basa en el romànic -que en aquella època encara no en deien romànic, en deien bizantí.
Aleshores, mentre el Liceu es feia en un estil encara classicista, les esglésies es feien amb un estil goticista. I llavors hi ha aquest neogòtic, hi ha un neoromànic, també, que veiem per exemple en la restauració que Elies Rogent, l’arquitecte, fa del gran monestir de Ripoll. Quan Rogent hi entra com a restaurador, se’l troba molt fet malbé i molt canviat: hi havien passat molts arquitectes que li havien canviat l’estructura. Elies Rogent, però, en fa un monument romàntic, en certa manera el monestir es reinventa com un monument romànic.”
