L’artista Joan-Pere Viladecans presenta en aquest vídeo l’obra Salveu-me la mirada. Una antologia poètica de Miquel Martí i Pol. Viladecans és l’autor de les il·lustracions que acompanyen aquest llibre de bibliòfil publicat per Enciclopèdia Catalana.
“He volgut fer una obra molt global, és a dir, acompanyar més que no pas il·lustrar. He volgut captar l’atmosfera de Martí i Pol, que bàsicament són tres potes essencials en la seva creació poètica.
Una és el poble, la consciència i donar veu a la gent de la classe treballadora. Després hi ha un punt molt més àlgid, diguem-ne més eufòric, per entendre’ns, de romàntic, que és Estimada Marta –que, per cert, el primer volum d’Estimada Marta que va sortir el vaig il·lustrar jo–. I finalment hi ha un Martí i Pol molt més patriòtic, de cant al país, al futur… un Martí i Pol més abrandat.
I, a partir d’un moment concret, la malaltia ho planeja tot. Tot això també ho he volgut reflectir: he fet alguna investigació amb les medicines que prenia.
He procurat, sobretot, imbuir-me del que Martí i Pol volia ser. És a dir, ell era un poeta d’extracció popular i volia ser un poeta popular; va ser-ho i ho és, és un poeta extraordinàriament conegut. Crec que no li agrairem mai prou el fet que molta gent va decidir introduir-se a la poesia gràcies a Martí i Pol. Té uns tiratges desconeguts, unes edicions insòlites pel que era l’edició de la poesia en català. I va posar un peu molt important en una determinada generació que ha seguit la poesia i, naturalment, ha ampliat altres poetes.
La meva feina ha sigut fer un continent que tingui molt a veure amb el que jo crec que és l’esperit del Martí i Pol. A dins hi ha una sèrie d’elements que són uns llibres agrupats amb un embolcall de paper vegetal. El paper vegetal està treballat per fora, però també per dins: tenim el que és directe en primer pla i el segon a partir de la transparència del que hi ha a sota.
La caixa és una caixa de fusta amb poc color i amb uns esgrafiats que porten el títol amb rovell, amb òxid. L’òxid hi és bastant present perquè Martí i Pol parla de la fàbrica, del riu, de les deixalles… Vaig pensar que un element important estèticament i de distinció que era molt utilitzat era l’òxid, el rovell.
Aquest tipus d’obres tan ambicioses han de tenir un nexe, no es poden disgregar, no pot ser que una cosa vagi per aquí i una altra vagi per allà: ha de ser una obra global. Algunes il·lustracions van vinculades directament als poemes de Martí i Pol i d’altres són d’acompanyament i d’atmosfera. És a dir, crec que quan tu els veus –o això és el que jo voldria–, dius: “Això és Martí i Pol”, però no una cosa concreta.
Il·lustrar un poeta a vegades és fer una mala passada al lector i a qui es mira l’obra plàstica. A mi m’interessa molt més –i sempre quan m’hi he trobat ho he fet– captar una atmosfera que parli d’allò, que ajudi a entendre allò, però mai il·lustrar-ho concretament.
Quan vaig fer la portada per a Estimada Marta, li vaig anar a ensenyar l’original a Martí i Pol; hi vam anar l’editor i jo. Era una persona molt cordial. Estava malalt, força malalt, però era una persona que parlava amb els ulls. Que s’expressava. Martí i Pol era ulls. D’aquí ve Salveu-me la mirada, el títol que hem triat. Martí i Pol era ulls que transmetien curiositat, ingenuïtat i com veure el món de nou cada dia.
Després vaig fer també les portades de l’obra completa, que per cert té un pròleg magnífic de Salvador Espriu. No el vaig tractar gaire, Martí i Pol, però el vaig tractar. Quan feia una portada jo sempre volia que la veiés el poeta. I no va posar mai cap problema: al contrari.
Ha estat un retrobament. Aquestes coses, almenys per a mi, sempre són una lliçó d’humilitat. Jo me’l conec bé, en Martí i Pol: ja sé més o menys de què va, la seva idea, la seva forma poètica… Doncs tot això és mentida en el moment que t’enfrontes a una feina com la que representa Salveu-me la mirada: te n’has d’oblidar i començar de zero. Ja no fas una lectura d’interessat per a la poesia, sinó que fas una lectura de la qual has d’extreure unes imatges, unes formes, una estètica –a la meva manera–, però que reflecteixi tot allò que ell reflecteix. O sigui, que cal començar de nou.”
