Transcrivim, a continuació, l’explicació sobre la pintura romànica de l’església de Sant Joan de Boí (Alta Ribagorça) de Montserrat Pagès, conservadora de pintura romànica del MNAC i directora de l’obra Pintura catalana. El romànic, d’Enciclopèdia Catalana.
“Aquesta escena és la més emblemàtica de la decoració de l’església de Sant Joan de Boí. De fet, és la lapidació de sant Esteve, el protomàrtir. Veiem com, malgrat que l’estan lapidant aquests tres botxins (els lapidadors), ell està seré perquè rep la força que li arriba de la mà de Déu. És una de les escenes més emblemàtiques i de les millors d’aquest conjunt de Boí.
Estilísticament aquestes pintures de Boí, que són les primeres en cronologia que trobarem a la vall de Boí (després vindrà Taüll, que és una mica més tardà, però això és més antic, cap al 1100), remeten a l’escola de pintura d’Aquitània i de Poitiers, però de molt antic, i l’herència és carolíngia.
Però aquesta escena és claríssima, és el martiri del protomàrtir de fora la ciutat de Jerusalem i el moviment dels lapidadors és molt, molt interessant. Anava a la part alta d’una arcada de la nau de l’evangeli, de la nau nord. I els colors ressalten molt, està molt net. Com veieu, aquesta pintura està molt ben conservada.
És especialment important destacar l’expressió del sant, que és de serenitat. Pensem que està sent lapidat! I és d’absoluta serenitat, perquè es posa a les mans de Déu, hi confia. I la força li arriba de la mà de Déu… Ell resisteix incòlume al martiri. L’expressió de serenitat és extraordinària. D’altra banda, això es contraposa a la força, a la brutalitat (una escena de força dramatisme), dels botxins, dels lapidadors. Hi ha aquests dos pols d’expressió: la serenitat del màrtir i la brutalitat dels assassins.
Està ben restaurada. Els colors són pigments locals, en altres casos en trobarem d’importació, però bàsicament eren els pigments que es trobaven al lloc. És una de les escenes més clares d’aquesta església, Sant Joan de Boí, de la qual tenim la decoració de les naus laterals. Això és excepcional, perquè normalment el que conservem és la pintura de l’absis. En aquest cas els absis es van enderrocar i el que tenim són les pintures justament de les naus laterals, fet força insòlit.
A més el programa també és molt insòlit i molt enigmàtic, amb un bestiari fantàstic que és únic en pintura monumental. Perquè això sí: en el món dels manuscrits trobem éssers fantàstics, alguns de reals mal interpretats i d’altres de simbòlics, que pertanyen a aquest, diguem-ne, llegat o creences de l’home medieval del món antic.
Però aquí, és clar, en un programa monumental, i tal com està disposat, té un sentit moralitzant, és a dir, que els animals d’aquest bestiari tenien un caràcter positiu o negatiu. I inclou fins i tot la figura de l’home pecador, l’home pecador en aquest món creat que es contraposava als sants que hi ha representats a les parets de perímetre, com una mena de ciutat celestial. I el món aquest creat, d’aquest bestiari, bo i dolent, és acceptat. Aquesta escena, evidentment, era a la part alta, prop de l’absis; l’escena de la lapidació en què el sant és martiritzat per no anunciar la fe.”
