Pere Casanovas repassa amb l’ajut del periodista Manuel Cuyàs la seva trajectòria i la seva intensa col·laboració amb artistes com Antoni Tàpies, Jorge Oteiza, Pablo Palazuelo, Antoni Llena, Juan Muñoz, Frederic Amat, Perejaume, Josep Guinovart, Jaume Plensa, Antoni Miralda, Sergi Aguilar, Miquel Navarro, Robert Llimós, Moisès Villèlia, Margarita Andreu o Josep Maria Subirachs. Pere Casanovas l’escultor dels altres és un llibre clau per conèixer la història de l’art català al segle XX, per aprofundir en el caràcter dels artistes de renom internacional i per seguir el relat de com es van gestar les grans obres que avui podem veure en museus i places.
“En sentit literal, aquesta aproximació al treball de Pere Casanovas ens descobreix una dimensió desconeguda de l’art català de la nostra època. Mai no podrem tornar a mirar l’obra d’aquests artistes de la mateixa manera, ara que en coneixem la imprescindible col·laboració de Pere Casanovas. I d’altra banda, ara sabem moltes coses, i molt significatives, de Pere Casanovas, l’artista més desconegut de l’art català de la segona meitat del segle XX que, tanmateix, ha tingut un paper tan privilegiat i rellevant”, escriu el crític de l’art Xavier Antich al pròleg del llibre.
Pere Casanovas l’escultor dels altres repassa no només els treballs realitzats al costat dels grans artistes sinó que ens parla dels mateixos creadors, mostrantnos la seva cara més humana. Com Tàpies, que “es feia retratar amb unes cares adustes que feien mitja por, però en el tracte era un home molt afable, molt afectuós i amb un gran sentit de l’humor”. Fou ell l’artífex de Núvol i cadira que corona la Fundació Antoni Tàpies des de 1990: “Tàpies havia confeccionat la maqueta amb tres tires de filferro. Un filferro vulgar i prim, com el que es pot adquirir a les ferreteries. El resultat gegantí és minuciosament idèntic. Només em vaig permetre inclinar una mica el conjunt en direcció al carrer perquè la cadira del capdamunt fos visible”, explica Casanovas a Manuel Cuyàs.
Casanovas ja treballava als catorze anys a la foneria Roure de Mataró, dedicada a fer màquines pel sector tèxtil. “Em van destinar a la secció dels torners. M’agradava l’espectacle que la foneria oferia: com, peça a peça, les màquines s’anaven construint. En les pauses de la feina de torner de tant en tant agafava un filferro, un cartó o una agulla d’estendre roba i feia petites creacions, fruits de la meva fantasia”. Amb els anys va treballar en diferents tallers fins que va conèixer Moisès Villèlia, “un tipus obert, expansiu i amb un geni histriònic”, amb qui va col·laborar. Després arribarien altres propostes d’Albert Guinovart, que “em va tenir un any i mig tancat al seu taller de Castelldefels”. “En aquella època”, explica Casanovas, “Guinovart podia tenir exposicions obertes simultàniament a París, Sevilla, Barcelona i Palma. Cada setmana sortien camions amb obra seva cap a llocs distants i diversos”. Amb ell va col·laborar en la realització de peces com Els bidons (2002) o Torre a l’infinit i la clau de Castelldefels (2004).
També va ser la mà dreta d’Antoni Miralda, “que ha fet gravitar la seva obra al voltant dels productes de menjar” i que “va tenir la idea de convertir la galeria Joan Prats en una gran mona de Pasqua”. I de Frederic Amat, amb qui va treballar en les olles de terrissa que cobreixen la paret mitgera de l’Institut del Teatre a la plaça Margarita Xirgu, les llàgrimes de sang de les escales del Lliure de Gràcia o els ulls sobre una paret mitgera del carrer Comtal.
És per això que al pròleg Xavier Antich assegura que “Pere Casanovas ha estat el col·laborador imprescindible en la realització material de bona part de l’estatuària pública dels artistes més rellevants de l’art contemporani el segle XX. El llibre narra una història mai no explicada, el treball de Pere Casanovas, infinitament pacient i rigorós, en la materialització de les escultures d’aquells artistes, sorgides d’un intens treball col·laboratiu”.
El mateix Casanovas dona les gràcies al llibre “a tots els artistes plàstics que han confiat en mi. Sense els seus reptes, res hauria estat possible. I encara menys, sense haver pogut comptar amb l’excel·lent equip de professionals que han compartit les meves il·lusions i exigències tècniques amb una gran dosi de vehemència”.