L’historiador Daniel Venteo explica en aquest vídeo com l’obra Autobiografia de Catalunya, publicada per Enciclopèdia Catalana i de la qual és el director, mostra la realitat del treball infantil a les fàbriques de principis del segle XX a Catalunya.
“Els fotògrafs feien imatges promocionals de la indústria per encàrrec dels empresaris. Sovint amb una voluntat de màrqueting, publicitària i comercial, però a vegades també per llogar els espais. Amb freqüència els fotògrafs eren convidats a visitar les fàbriques tèxtils on sortien actors inesperats, com per exemple els nens petits. A diferència dels adults, que paraven de treballar, els nens sovint eren més inquiets i no ho feien. A l’obra es contrasta el document real, la fotografia, que ens mostra l’estat real, amb la publicitat comercial.
Als tallers hi tenim querubins, àngels nets, impecables, pulcres, que estan tractant aquella peça de roba al teler… Però la realitat era una altra: eren nens descalços, bruts, amb una tristesa a la mirada, la mirada de l’abatiment, de la derrota. Nens fotografiats en una fàbrica tèxtil del Poblenou el 1912, el 1910; és la generació dels nostres avis.
La publicitat, novament, parla d’aquestes imatges dolces, molt potents, que mostren l’esclavisme i el colonialisme, amb el detall de la calça amb la bandera bicolor espanyola, amb un nen que mostra una peça de roba i que en realitat és fill d’un esclau.
Són aquests contrastos que fan que aquesta no sigui una obra amable. Potser sona molt dur: què vol dir que no és una obra amable? Vol dir que Autobiografia de Catalunya és una obra honesta, una obra que es despulla, el país es despulla i no amaga les misèries, perquè, si no, no tindria cap mena de credibilitat.”
