Pau Vidal, filòleg, divulgador lingüístic i coautor del llibre Tresors de Catalunya. La llengua, publicat per Enciclopèdia Catalana, destaca en aquest vídeo la figura de Joan Coromines, un filòleg desmesurat.
“A Joan Coromines és difícil de trobar-li un epítet, perquè així com Pompeu Fabra és per a tothom ‘el Mestre’, Coromines seria més coses, en el sentit que és el filòleg sense mesura. O sigui, té una obra enorme, devastadora, quasi diria, per als prestatges: el Diccionari etimològic té dotze volums, l’Onomasticon Cataloniae en té quinze… Tot ell és excessiu, però també era excessiu el seu saber. I això, a diferència de molts altres homes de ciència lingüística, en aquest cas com en Fabra, que era mesurat i discrepava amb aquella educació, en Coromines va tenir en vida grans opositors, grans rivals, perquè el seu saber el portava quasi a irritar-se amb qui li portava la contrària quan ell ho tenia molt clar.
S’ha de dir que sovint ho tenia molt clar, o sempre ho tenia molt clar, però no sempre l’encertava. És lògic perquè qui s’arrisca la pot espifiar. Però, fins i tot quan l’espifia amb etimologies –una de les seves especialitats–, demostra una característica que és bàsica per a un filòleg, encara que el comú de la gent tenen dels filòlegs una idea diferent. Hi ha una característica bàsica: tenir fantasia, tenir imaginació per empaitar. És un científic que ha de buscar fòssils, tot i que no sempre és així.
Coromines complia aquesta qualitat amb escreix, i això va fer segurament que fos l’únic home del seu temps capaç de relacionar elements lingüístics amb altres llengües, cosa que ningú més podia fer, i per tant que la seva obra superés de tant els límits del que era estrictament la llengua catalana i es convertís en quasi literatura filològica.”
Sol·licita informació sobre Tresors de Catalunya. La llengua
