Vicenç Altaió, poeta i expert en Joan Miró i director de l’obra Miró i els poetes catalans, publicada per Enciclopèdia Catalana, explica breument la història i el propòsit de la Fundació Joan Miró de Barcelona. A continuació trobareu la transcripció de la seva explicació.
“Miró sempre havia volgut tenir un taller. Per això, el seu amic arquitecte Sert, de l’època del GATCPAC, el grup d’arquitectes per l’art nou, va fer el seu estudi a Palma. Però quan hi va haver l’obertura de la galeria Espai Maeght a Saint-Paul de Vence, tots van veure que allà hi havia l’esperit d’en Miró, i que era portable a Barcelona. Va ser el seu gran amic Joan Prats qui va suggerir al pintor de fer la Fundació Joan Miró a Barcelona.
Però l’artista va voler crear el Centre d’Estudis d’Art Contemporani –CEAC, les sigles que es veuen per on s’entra—, un lloc en el qual es trobés l’art nou, l’art de la seva generació d’avantguarda, l’art dels joves. Tant era que fos pintura, música, poesia, dansa, perquè ell no volia fer cap separació.
Per tant, la Fundació Joan Miró de Barcelona porta el seu nom patronímic i és una aventura hereva de l’esperit d’uns avantguardistes, catalanistes i cosmopolites del període de l’avantguarda que finalment van poder obrir el gran espai artístic de Barcelona amb la mort de Franco i fer el pont d’encadenament, ser un lloc d’impuls cap a l’art nou; a més, avui és també el lloc més magnífic d’estudi de l’obra de Joan Miró, un lloc en el qual, d’altra banda, reposen els cent nou llibres que han estat l’objecte d’estudi per fer el llibre Joan Miró i els poetes catalans.”
