Qui va ser el cronista Enric de Pisa? On situem els inicis de la nació catalana? Josep M. Salrach, catedràtic d’Història medieval de la UPF i director de Naixement de la nació catalana, obra publicada per Enciclopèdia Catalana, ho explica en aquest vídeo.
“La llengua catalana és per als catalans un signe d’identitat fonamental, i és obvi que si volem persistir com a poble en la història hem de fer el possible per conservar la nostra llengua i perquè la llengua sigui parlada i sigui usada en la vida quotidiana, que això és el més important per a nosaltres. En realitat, cal que en tots els nivells de l’existència a Catalunya la llengua sigui emprada.
La nostra llengua és mil·lenària perquè és filla del llatí. De fet, en cert sentit parlem llatí, que s’ha anat allunyant del llatí mare i que a partir d’un moment determinat hem convingut a dir-n’hi català. En aquest sentit, el llatí que nosaltres parlem va arribar a Catalunya més o menys cap al primer segle de la nostra era, i es va anar estenent i es va acabar d’estendre fins als últims racons del Pirineu, les valls més recòndites del Pirineu, amb la cristianització, perquè van ser els clergues que havien après el llatí els que van anar estenent-lo per les valls pirinenques i per tot Catalunya. I així el llatí va anar substituint les llengües antigues, ibèriques o basques que es parlaven -al Pirineu català el bascoide es va parlar fins a l’alta edat mitjana-. El català el va anar substituint a mesura que les valls pirinenques es van acabar de cristianitzar al segle IX, probablement al segle VIII, al segle VII.
Ara, com que aquest llatí va anar entrant en el poble i es va anar convertint en la llengua del poble, es va anar diferenciant i va anar esdevenint català. Senzillament perquè en configurar-se políticament els comtats catalans i acabar de desaparèixer el món antic romà es va anar creant un distanciament, i les relacions amb els pobles veïns es van fer més difícils: cap a l’oest hi ha els Monegres, un desert, i pel nord les relacions amb l’occità van fer que el català occità trigués molt a diferenciar-se. Però a poc a poc, durant aquests segles de què parlem, el català es va anar diferenciant. I aquest català apareix escrit a poc a poc als segles IX-X, van apareixent en el llatí paraules catalanes. Al segle XI ja hi ha juraments que són més catalans que llatins, i al segle XII ja apareixen les Homilies d’Organyà i, sobretot, una cosa molt curiosa que segurament és única al món: els pagesos es queixen del mal tracte dels seus senyors i fan memorials de greuges escrits en català al segle XII, ja. Llavors vol dir que la llengua del poble, no n’hi ha cap dubte, és el català.
En aquests mateixos moments ja des de fora ens identifiquen com un poble que té un nom propi. I el cronista Enric de Pisa, que narra l’expedició de Ramon Berenguer III i de naus pisanes contra els musulmans de Mallorca el 1114, ens identifica com a catalans, habitants d’un poble que es diu Catalunya.”
