Contes a la deriva
Cada vida compta. Cada conte és vida.
El llarg vol d'en Nu
Durant un temps, vaig ser un ocell soldat. Un simple ocellet que va començar a tornar-se boig i que va esborrar tot vestigi del que havia estat. Una girafa, també captiva, em va dir un dia: ”Hi ha altres terres al nord, més enllà d’un gran mar. I diuen que allà tot és diferent, que no hi ha guerra, sinó pau”
El somni de la Mirabel
«Ella obria de bat a bat els seus ulls enormes i brillants i em deia que LLIBERTAT era volar com un ocell, tocant els núvols o planejant per sobre un llac, decidint a cada moment cap a on vols anar. Que llibertat també podia ser un bosc d’arbres altíssims on podríem viure en pau, sense que ningú ens fes mal ni ens obligués a fer feines que no volem fer a canvi de res.»
La cançó de la Josepha
Heu sentit parlar del Camerun?
És un país africà ple d’animals que viuen en llibertat: girafes, hipopòtams, guepards, búfals, lleons, goril·les, ximpanzés, elefants com la Josepha, nyus i bongos.
Us imagineu? Un país on els animals corren lliurement i les elefantes poden ser mestres d’escola…
La Sira i les seves germanes
Un sol peix no té gaire força.
Dos peixos sols no tenen gaire força.
Tres peixos sols no tenen gaire força.
Quatre peixos sols…
Però, cent peixos junts!
Cent peixos junts tenen molta força!
Les autores
Jordi Sierra i Fabra
Autor de El llarg vol d’en Nu
Soc Jordi Sierra i Fabra. Vaig néixer a Barcelona el 1947. Des del 2004 tinc dues Fundacions (a Espanya i a Colòmbia) per ajudar els joves a escriure, perquè crec fermament que llegir ens fa entendre la vida i qui som, i escriure és la millor de les teràpies personals. Abans, també havia estat soci de totes les ONG més actives en la lluita per la naturalesa, les persones o els drets humans. He escrit gairebé 600 llibres i continuo lluitant per tot allò en què crec. He viatjat per mig món, i gran part d’aquestes experiències es reflecteixen en les meves novel·les, especialment les dedicades a nens i joves. Open Arms i jo vam rebre la Creu de Sant Jordi alhora, el 2018, i això va ser doblement important per a mi.
Nadia Ghulam
Autora de El somni de la Mirabel
Em dic Nadia Ghulam i vaig néixer a Kabul, la capital de l’Afganistan. La meva vida està marcada per les conseqüències d’una cruenta guerra civil, la gana i el règim talibà. Però les adversitats no m’han aturat mai i, durant deu anys, vaig tirar endavant fent-me passar per un noi per poder treballar i alimentar la meva família.
Gràcies a una ONG amb què vaig col·laborar al meu país, vaig arribar a Catalunya, on visc com a refugiada, treballo com a educadora social i soc activista pels drets humans i la Pau.
He fundat l’associació Ponts per la Pau, amb la qual ajudo els nens de Kabul perquè puguin tenir una oportunitat a la vida gràcies a l’educació.
Lolita Bosch
Autora de La cançó de la Josepha
Sé que si no ens ajudem i escoltem entre nosaltres, les coses no surten mai bé. Així que he escrit llibres i més llibres, he fet xerrades i més xerrades, i he escoltat moltes víctimes de moltes tragèdies, i ha estat així que n’he après tant que només puc dir-los: Gràcies, gràcies i gràcies. Que valenta que és la gent que fa el que toca!
Míriam Hatibi
Autora de La Sira i les seves germanes
La història que t’explico en aquest llibre demostra —un cop més— que totes tenim dret a viure en un espai segur.
Chantal Vizcaíno
Il·lustradora de la col·lecció
Quan me’n vaig al llit, després de fer dos petons a les meves dues filles, penso en tot el que dibuixaré l’endemà. I així passo el dia, envoltada de colors, posant tota la meva energia per construir un món millor per a totes i tots.
Soc com una impressora màgica de tot el que ens envolta però que no podem veure amb els nostres ulls, potser perquè ens queda lluny, potser perquè ho desconeixem, potser perquè no sabíem que allò podia ser possible…
Ángeles Schjaer
Coordinadora pedagògica d’Open Arms
Soc l’Ángeles Schjaer i el 2016 vaig començar a Open Arms com a voluntària de mar i terra. Durant més de vint anys he estat mestra d’educació infantil, restauradora d’antiguitats i m’he dedicat al rescat animal i a fer xerrades sobre l’empatia, el medi ambient i la protecció del planeta…
Somiant amb un projecte que pogués arribar als més petits, va sorgir Educació per a la llibertat, nascut del poema de Miguel Hernández Para la libertad, amb el qual acostem una realitat terrible explicada de la manera més dolça, posant el centre en les persones que migren. A partir d’aquí neix aquesta col·lecció, «Contes a la deriva», que explica les històries de les persones que una vegada es van creuar amb nosaltres enmig del mar.
Històries reals
Cada rescat és diferent, però nosaltres no n’oblidem cap
El llarg vol d’en Nu
El lloro gris africà és un animal molt unit al seu lloc d’origen i a la seva cultura. Aquesta espècie és molt important per al poble ioruba de Nigèria, perquè els seus habitants n’aprofiten les plomes per a la creació de les màscares que usen en els seus esdeveniments religiosos i festius.
També se’l coneix com a lloro gris cuavermell i és un animal molt longeu: pot arribar a viure 60 anys! Però a la natura, com que està exposat a depredadors, la seva esperança mitjana de vida baixa fins als 23 anys.
El lloc natural on viu és la selva tropical, encara que també podem trobar-los a la sabana, a les terres agrícoles que hi ha a prop i als manglars. Quan es fa de nit, es reuneixen en esbarts de fins a mil exemplars per descansar amb seguretat, i prefereixen reunir-se en les illes costaneres per evitar els depredadors.
Aquesta espècie d’elevada intel·ligència i una extraordinària capacitat de memorització i repetició de paraules es troba amenaçada per la pèrdua d’hàbitat i per les captures per al tràfic il·legal com a mascotes. Actualment es troba en les llistes d’animals en perill d’extinció inclosos en la Llista Vermella de la Unió Internacional per a la Conservació de la Naturalesa.
El somni de la Mirabel
La història de la Mirabel comença a Nigèria, d’on havia sortit el 2015. Quan la vam rescatar, el juny del 2017, tenia 24 anys i estava embarassada. Aquest embaràs era fruit de l’abús que viuen moltes dones durant les rutes migratòries irregulars i on les persones són tractades amb violència, els roben, les esclavitzen i pateixen tota mena de violació dels drets que els corresponen com a éssers humans. Vam rescatar la Mirabel amb el nostre vaixell Golfo Azzurro, al costat de 388 persones més que fugien de l’infern de Líbia. Ella, com moltes dones, fugia de grups terroristes que buscaven kamikazes (suïcides) per perpetrar massacres massives. Per fugir del seu país va haver de passar pel Níger i creuar el desert d’Agadez, una de les fosses comunes més grans del planeta. Quan va ser a Líbia i intentava arribar a Europa va ser segrestada per una milícia que, per alliberar-la, li demanava un rescat que no podia pagar. Llavors la màfia va decidir vendre-la en un mercat
d’esclaus. I allà la va comprar una família líbia que la va tenir esclavitzada i li feia patir tota mena d’abusos, i això cada dia.
I cada dia, la Mirabel demanava poder tornar al seu país. Es va negar a treballar. Però els abusos van seguir fins que, de sobte, la van fer fora de la casa sense absolutament res i es va quedar allà al carrer.
Després de malviure d’aquesta manera, una amiga li va dir que la podia ajudar a sortir de Líbia travessant el Mediterrani. I va ser allà quan, enmig del mar, ens vam trobar amb la Mirabel i els seus companys i companyes d’embarcació…
Tant de bo aquestes 389 persones i totes les que arrisquen la vida fugint dels seus països corrent tants perills puguin tenir un futur i una existència feliç, digna i plena de respecte com ens mereixem tots els éssers humans.
La cançó de la Josepha
La nit que vam trobar la Josepha vam sentir una conversa per ràdio entre un mercant, el Triades, i els anomenats «guardacostes libis». Parlaven sobre una embarcació amb desenes de persones a bord que ja feia temps que estava en l’aigua. Com que vam veure que no es posaven d’acord i que ningú ajudava aquestes persones, vam decidir anar cap al punt on es trobava la barcassa. Vam trigar unes set hores a arribar-hi. Estava sortint el sol. De lluny estant, vam veure una embarcació mig enfonsada. Ens hi vam acostar amb cura i vam pensar que no havia sobreviscut ningú. Però de sobte, miraculosament, una dona va moure la mà. Era la Josepha. Feia hores que estava allà a l’aigua, al costat dels seus companys de viatge, i només ella havia aconseguit sobreviure.
Vam rescatar la Josepha el juliol del 2018. Ella era l’única supervivent del que en teoria havia estat un rescat dels «guardacostes libis».
Durant els dies de navegació cap a un port d’acollida, la Josepha ens va anar explicant la seva història i com havia estat el seu viatge d’ençà que va sortir del Camerun. Al seu país, era mestra, tenia cabres, li agradaven el formatge i la xocolata, i somiava amb ser mare un dia. Però la Josepha es va casar amb una persona que no l’estimava i li feia mal… i va haver de fugir del seu país.
La Josepha havia estat, i és, una dona valenta i molt forta que va aconseguir acabar aquest viatge amb un final feliç. I ara ha refet la seva vida i és una persona lliure!
La Sira i les seves germanes
Al gener del 2017 vam rescatar cinc germanes al Golf Azzurro després d’haver recorregut mig continent africà en un llarg viatge fugint del seu país. Els noms de les cinc nenes eren: Akassi, Sira, Assamala, Meliane i Yedei.
Les cinc germanes havien sortit de Costa d’Ivori, van travessar Líbia i des del port de Trípoli van arribar al Mediterrani Central, on van ser salvades. Inseparables i unides per una força invisible, detestaven el tracte que s’oferia a les adolescents del seu país d’origen i, per aquest motiu, havien decidit escapar-se plegades amb l’ajuda d’alguns familiars.
Desgraciadament, la gran, l’Akassi, no va poder evitar patir el que pateixen moltes altres adolescents del seu país: l’ablació. La mare de totes cinc rebia amenaces constants per tal que la resta de germanes passessin el mateix calvari pel qual havia passat l’Akassi. Les amenaces, per desgràcia, eren proferides pels seus propis familiars. La família paterna, principalmente el pare, havia decidit que era necessari practicar l’ablació a les seves cinc filles, però, després de veure el que li havia passat a l’Akassi i el sofriment que li havia generat, les germanes petites s’hi van negar. Amb l’ajuda dels seus oncles, van aconseguir escapar-se del país i poder estar fora de perill.
LaGalera
Open Arms
Contacte de premsa
Marina Camallonga
