Subirachs: biografia (vídeo 1/14 d'Enciclopèdia Catalana sobre Subirachs) - Grup Enciclopèdia

Sol·licita informació sobre Subirachs-Llull

La crítica d’art Judit Subirachs-Burgaya, coautora de l’obra Subirachs-Llull, publicada per Enciclopèdia Catalana, introdueix en aquest vídeo la biografia de l’artista Josep Maria Subirachs. Podeu mirar el vídeo o llegir la transcripció de la seva explicació.

“Subirachs va néixer el 1927 al barri industrial del Poble Nou. Era fill d’una família obrera i des de molt petit ja va mostrar una gran habilitat pel dibuix. Va tenir la sort que el seu pare, que era un obrer d’una fàbrica, es va adonar d’aquesta habilitat i el va ajudar, en el sentit que li va potenciar: s’inventava uns mètodes pedagògics perquè el noi anés aprenent la tècnica. La infantesa de Subirachs, com la de tota la seva generació, va estar marcada per la Guerra Civil. Dels 9 als 12 anys va viure les atrocitats de la guerra, la derrota republicana, amb tot el seu pes d’impotència, i sobretot una postguerra molt dura.

A ell li hauria agradat ser arquitecte, però precisament perquè era d’una família molt humil que no li va poder pagar uns estudis universitaris, amb catorze anys es va posar a treballar. Aquesta frustració, en certa manera, que va tenir de no poder ser arquitecte, va quedar sobradament compensada perquè al llarg de la seva trajectòria va col·laborar amb molts arquitectes que van requerir la seva col·laboració. Subirachs és molt present en relleus i frisos. Una gran defensa de Subirachs era la integració de les arts. Volia trencar barreres amb les diferents arts.

Per a Subirachs la seva vida i la seva feina eren un tot, i per tant necessitava viure allà on treballava. L’any 1963 es va voler fer una casa-taller i la va encarregar a un arquitecte amic seu del Grup R, Antoni de Moragas. Era una casa adaptada a la vida de l’artista, en la qual l’habitatge i el taller eren un tot. Quan l’any 1986 va rebre l’encàrrec de la façana de la Passió de la Sagrada Família, Subirachs va posar dues condicions:

Una era tenir total llibertat per fer la seva obra sense imitar Gaudí. Ell tenia una gran admiració per Gaudí, i no el volia imitar: volia que quedés molt clar què era Gaudí i què era Subirachs. Aquesta va ser una de les condicions: fer l’obra lliurement.

L’altra va ser poder viure a la mateixa obra, perquè per a Subirachs la vida i la feina eren un tot. Durant els anys en què va treballar a la Sagrada Família es va instal·lar a dins del temple en un petit espai on tenia el taller.

La guerra va ser molt dura, per a tothom, però el que va ser molt dur també va ser la postguerra, sobretot per a les classes obreres. Per això Subirachs no va poder fer una carrera universitària i amb catorze anys es va posar a treballar. I va entrar a treballar al taller de l’escultor Enric Monjo: ell i Marès eren els que en aquell moment estaven reconstruint tot el patrimoni escultòric que s’havia destruït durant la guerra.

Al taller de Monjo hi havia una activitat frenètica. Subirachs hi va treballar cinc anys. Va ser una època en la qual va aprendre molta tècnica: va aprendre les tècniques de modelar, de talla, dels motllos… Ell va aprendre com s’aprenia abans: al taller d’un escultor.

A l’Escola de Belles Arts hi va anar com alumne lliure a fer classes de dibuix, però l’escultura la va aprendre primer al taller de Monjo, amb aquests cinc anys d’aprenent, i després al taller d’Enric Casanovas.

En realitat Subirachs es considerava deixeble d’Enric Casanovas, perquè l’escultura de Monjo no l’interessava tant com la d’Enric Casanovas, que a més a més el va acollir al seu taller ja no com un aprenent, sinó com un ajudant, com un col·laborador.

Enric Casanovas, juntament amb Josep Clarà, va ser un dels grans escultors del Noucentisme, i quan Subirachs va entrar al seu taller es va trobar amb un home culte, civilitzat, educat, que el va influir molt. I malgrat que després Subirachs ja va fer el seu propi camí i es va anar distanciant del llenguatge noucentista, sempre va manifestar una gran admiració per l’escultor Enric Casanovas.

Malauradament, Casanovas ja estava molt malalt, havia estat a la presó, a l’exili, i va morir poc després que Subirachs entrés com a col·laborador al seu taller. Però ell sempre el va recordar amb un gran respecte.”

×