La pintura d'Isidre Nonell (7/12 'Pintura catalana. El Modernisme') - Grup Enciclopèdia
Sol·licita informació sobre Pintura catalana. El Modernisme
El director de l’obra Pintura catalana. El Modernisme, publicada per Enciclopèdia Catalana, i historiador de l’art, Francesc Fontbona, introdueix en aquest vídeo la figura d’Isidre Nonell, pintor representant de l’expressionisme català i la seva obra Els pobres esperant la sopa. Podeu veure el vídeo o llegir-ne, tot seguit, la transcripció.

“Isidre Nonell, de la generació postmodernista, era el pintor que va tenir més carisma en vida, potser per allò que diuen que els elegits moren joves. Nonell va morir jove havent estat un home que, a part de ser un pintor d’una força extraordinària, tenia una capacitat de lideratge molt forta, cosa que altres pintors que potser eren tant o més bons que ell no tenien. Això va fer que darrere d’ell hi hagués tota una sèrie de pintors que el seguien i al cap d’una generació molts joves s’hi fixessin i el fessin servir, com va dir Rafael Benet, de bandera.

Nonell es va inventar un expressionisme propi basat sobretot en la figura humana; va fer alguns paisatges, va fer algunes natures mortes, però sobretot va ser la figura humana la que ell va treballar més. Va fer  una obra que va exposar a finals del XIX a París en els mateixos marcs on exposaven els grans postimpressionistes francesos, va participar encara en dues de les exposicions dels impressionistes i simbolistes i va exposar amb Ambroise Vollard, que va ser un dels grans marxants d’aquell moment.

Precisament és a París on ell pinta Els pobres esperant la sopa, obra que trobem al Museu de Montserrat i que és com un compendi de tota la seva pintura més característica: l’expressivitat, la duresa en les faccions, el contrast amb els colors… El Nonell d’aquest moment se centra normalment en figures marginals, en pobres, en captaires, en soldats vençuts, etc.; en aquest cas, són uns captaires que demanen caritat. Aquest tipus d’obra és el que caracteritzarà tota la figura de Nonell i la que farà que, en certa manera, abans que es parlés internacionalment de l’expressionisme –corrent que va començar amb l’escola alemanya dels primers del segle-, ja es pogués parlar d’un expressionisme propi, en el seu cas.

×