El barroc català (vídeo 6/17 del Renaixement, Barroc i Vuit-cents) - Grup Enciclopèdia
En aquest vídeo Francesc Fontbona, historiador de l’art i director de l’obra Joies del barroc català. Del Renaixement i del Vuit-cents, d’Enciclopèdia Catalana, explica les principals característiques de l’art barroc català. Tot seguit podeu llegir la transcripció del vídeo.

“El barroc, contràriament al que va passar al Renaixement, va ser un estil que va arrelar molt profundament a Catalunya i a tot el món occidental. El barroc, de fet, és l’estil. Les grans sentències, les grans frases, sempre tenen una part de veritat i una part d’esquema. Es diu sempre que el barroc era la conseqüència de la contrareforma en l’art. O sigui, la conseqüència del concili de Trento, una gran preocupació per tota la reforma luterana que hi havia hagut a Europa. El catolicisme reacciona contra tot això, es rearma el concili de Trento i d’aquí en surten unes directrius que tindran una traducció amb allò que en diem el període del Barroc.

El barroc és un art que s’estén, entre nosaltres, entre bona part del segle XVII i pràcticament tot el segle XVIII. O sigui, és un art que ocupa gairebé dos segles amb les seves evolucions, lentes o no tan lentes. El barroc inicial encara és molt fill del classicisme. En aquella època hi havia moltes dinasties, o sigui que no hi havia l’artista genial únic, sinó que l’avi era mestre de cases, el fill també ho era, el net també ho era i el besnet també ho era.

Et pots trobar, doncs, una família com l’Agustí Pujol, per exemple, que fa la façana de Montblanc al segle XVI, d’un Renaixement molt especial, però podríem dir que és renaixentista. I el fill, l’Agustí Pujol segon, partint d’aquest classicisme que cultivava el seu pare ja va convertint aquell art en el que en direm l’art barroc. I això passa amb diverses famílies. Ens trobarem la família Bonifaç, per exemple, els Bonifaç que arriben com a mínim fins al besnet. En molts casos el primer no és el més bo, com en el cas dels Bonifaç, en què el més famós és Lluís Bonifaç Massó, besnet del primer!

És un art molt espectacular, perquè el que pretenia l’Església era seduir els fidels per apropar-los encara més cap a les seves doctrines. En aquella època l’Església tenia un poder total, es pot dir que tothom era catòlic, tothom era religiós, tothom es batejava, tothom es casava per l’Església i tots els cementiris eren religiosos. Però calia mantenir aquest caliu. I una manera de mantenir-lo era que, artísticament, quan el fidel entrava a l’església, es trobés amb coses que el fascinessin.

Els altars barrocs, i en general tots els edificis barrocs, les esglésies però sobretot els interiors i els altars, són d’una riquesa extraordinària. Riquesa en el sentit que hi participen molts artistes diferents; no només hi intervenen els tallistes o els escultors, sinó que també hi ha els pintors, que fan la policromia – normalment les figures no són blanques com després passarà amb el neoclàssic, sinó que són totes policromades-, o els dauradors, que dauraven amb pa d’or autèntic. La traça d’un retaule era una traça arquitectònica.

O sigui, per dir-ho d’alguna manera, són mobles, perquè són de fusta, però molt complexos i molt enfocats -cada vegada més- a fascinar la persona que ho veia. En certa manera, com a grans exemples de retaules barrocs en podem recordar uns que ja són del segle XVIII, perquè al llarg del segle XVII el barroc és més sobri. Per exemple, els de Pau Costa, d’Arenys de Mar o de Cadaqués, o el de Carles Morató, el Miracle de Riner, són uns retaules d’una espectacularitat extraordinària.

Físicament aquests retaules són escultures d’una gran qualitat estètica, però no és només l’escultura, sinó que és com està posada, és l’escenografia que es dona a tot allò, que, a més, s’il·luminava amb ciris, amb espelmes perquè l’or brillés, cosa que tenia un impacte molt gran en el fidel, i el fidel, com qui diu, era el cent per cent de la societat. Diguem-ne que el truc del barroc era aquest.

Entre nosaltres el barroc va tenir molta més rellevància en la part religiosa, perquè era la que arribava a tots els públics. I, en canvi, com que ens faltava una cort, no vam tenir els grans palaus com els que es poden trobar a les grans capitals d’Europa, que són palaus també barrocs, moltes vegades, o molt més de l’estètica barroca. Aquí, en canvi, només teníem un poder delegat, i els poders delegats no tenen els recursos ni les possibilitats d’actuar damunt del poble amb aquesta contundència amb què actuava l’Església. I per això el barroc català sí que inclou palaus i edificis civils, però bàsicament és un barroc religiós.”

×