Varietats dialectals del català: 'patata', 'creïlla'... (6/12 Tresors de la llengua catalana) - Grup Enciclopèdia

Pau Vidal, filòleg i divulgador lingüístic, és coautor del llibre Tresors de Catalunya. La llengua, publicat per Enciclopèdia Catalana. En aquest vídeo explica la riquesa lexicogràfica del català, que li confereixen les varietats dialectals tot i ser una llengua cohesionada:

“Una de les paradoxes, si en podem dir així, de la llengua catalana és una qüestió dialectal. Més enllà de la mala fama que té aquest concepte, que un idioma tingui dialectes és una garantia de supervivència, perquè són els que nodreixen després la saba del que seria la llengua estàndard.

En qualsevol cas, la paradoxa és que, d’una banda, el català és considerada una llengua molt cohesionada. És a dir, que hi ha molta intercomprensió dialectal. Això és molt fàcil de comprovar: te’n pots anar de Perpinyà fins a Guardamar i veure que, en efecte, l’entesa està a l’abast de qualsevol parlant, fins i tot dels parlants mallorquins que tenen aquesta mal anomenada de ser tancats. Però alhora té precisament aquesta riquesa, és a dir, cohesió i varietat. Això fa que des d’un punt de vista filològic sigui un camp d’estudi molt atractiu per als filòlegs. És el mateix que passa a Itàlia i que en canvi, per exemple, no passa a França, on ara paguen el preu de l’homogeneïtzació a ultrança, que és la pèrdua de riquesa, de varietats i, per tant, l’aplanament de tot.

La curiositat, o una conseqüència lògica d’això, és que pel que fa al material lexicogràfic en català tenim dues peces fantàstiques que molt poques llengües tenen, i que són els atles dialectals: l’Atles lingüístic de Catalunya, que em penso que ara té un segle, i el que va fer en Veny, un dels altres grans monstres de la lexicografia catalana –mallorquí, per cert–, que és l’Atles lingüístic del domini català. Aquests atles són molt curiosos per a qui no hi estigui avesat, perquè són mapes amb parauletes i al principi desconcerta una mica, però quan hi vas entrant és fascinant veure que aquella paraula que tu fas servir quotidianament pot tenir deu o quinze formes diferents, segons per on belluguis, al domini. I això és fascinant.

Per exemple, això es veu clarament en el lèxic més tradicional, com el del menjar. Tots sabem que, per exemple, amb els peixos uns en diem rogers; uns altres, molls, i d’altres d’una altra manera. El cas de la patata és fantàstic, perquè allò que per a nosaltres és patata –com deia l’acudit, “Tan clar que es veu que és una patata”–, resulta que aquell altre en diu creïlla, l’altre en diu trumfo, l’altre en diu pataca… N’hi ha moltes de diferents, i veure que això passa amb tants i tants elements diferents és pràcticament com un joc.”

Sol·licita informació sobre Tresors de Catalunya. La llengua

×