Què volen dir les caixes metafísiques d’Oteiza?

Jorge Oteiza (1908-2003) és un dels artistes bascos més destacats de el segle xx. La seva obra va influir, ja sigui a nivell plàstic o a nivell teòric, en camps tan diversos com l’escultura, la pintura, l’arquitectura, la poesia, el cinema, l’educació o, fins i tot, la política. Una de les seves obres escultòriques més destacades és la sèrie de caixes metafísiques. En aquest article explicarem el significat d’aquestes caixes metafísiques d’Oteiza.

L’artista i la caixa metafísica

Jorge Oteiza, nascut a Orio el 1908, va començar l’activitat escultòrica en l’àmbit expressionista. Després d’una llarga estada a Amèrica del Sud i de retornar-ne a finals dels anys 1940, va desenvolupar la seva pròpia estètica a partir de la qual l’escultura massiva es va desmaterialitzar. És a dir, l’estàtua-massa va donar pas a la «trans-estàtua»; un tipus d’escultura capaç d’alliberar energia fent servir unitats lleugeres.

Oteiza va treballar el seu propòsit experimental amb l’objectiu de definir unitats obertes, fent servir el buit i el negatiu. Va dur a terme aquest procés a partir d’un gran nombre de petites maquetes, de materials bàsics, que van convertir-se en el Laboratori Experimental.

Es tractava d’escultures de pedra o de fines xapes de metall, organitzades per «famílies experimentals»: Desocupació de l’esfera, Obertura de políedres, Construccions buides, Caixes buides, etc. En aquest sentit, les escultures mínimes i buides, que va fer entre 1958 i 1959 han estat considerades un precedent del minimalisme.

Oteiza es va enfrontar, en aquell moment, a un dilema ètic sobre si, després de concloure el procés experimental, havia de renunciar a la seva pràctica professional i buscar noves maneres d’intervenció creativa. Va concloure-ho decidint abandonar l’escultura, tot i que es trobava en el cim de la seva carrera artística.

A partir d’aquell moment, Oteiza va escriure diverses obres teòriques, com Quousque Tandem…!, on parla de l’esperit basc, o Ejercicios espirituales en un túnel. En busca y encuentro de nuestra identidad perdida, prohibida per la censura franquista. També va experimentar en el camp cinematogràfic i va reprendre la seva activitat poètica.

El 1988, una exposició antològica a Madrid, Bilbao i Barcelona, a més a més de la invitació al Pavelló espanyol de la Biennal de Venècia, li van suposar una gran repercussió internacional.

Després de la seva mort, el 2003, el Guggenheim Bilbao Museoa va organitzar, al mateix Bilbao i a Nova York, una important retrospectiva de la seva obra.

A Catalunya es poden admirar dues escultures d’Oteiza: L’onada, 1998, a la seu del MACBA i Homenatge a Malevič, 1999, al Parc del Nord de Terrassa.

Caixa metafísica d’Oteiza: les caixes buides

A meitat de la dècada de 1950, la seva etapa més fèrtil com a escultor, Oteiza va començar a investigar el quadrat i el cub com a unitats essencials.

Les seves escultures de ferro, acer o pedra mostren la concepció de volums tancats, caracteritzats pel fet de mostrar-los com a presències metafísiques en lloc d’absències de massa sòlida. Oteiza buscava capturar l’essència del buit, que genera, alhora, energia espiritual i física.

El 1957 va editar Propósito experimental, 1956-1957, obra on plasma els principis teòrics de la seva escultura. En aquesta publicació Oteiza reflexiona sobre el buit i el silenci que troba en les seves creacions. Aquests principis teòrics es van reflectir en la seva obra posterior, com la desocupació del cub a Caixes buides.

Aquest treball neix del principi segons el qual tota pràctica artística sorgeix d’un buit que és el no-res que, alhora, acaba aconseguint un no-res que ho és tot.

Oteiza va començar amb assajos de petites maquetes i les va anar agrupant segons el tipus de problemes que presentaven. Les va anomenar «famílies experimentals» o sèries.

Va ser el 1958 quan l’escultor basc va començar les seves obres conclusives; signes espacials geomètrics i lliures de matèria, considerats precursors de l’escultura minimalista.

Amb la sèrie Caixes buides buscava explorar els límits del cub i les fronteres del buit interior. Per exemple, Caixa metafísica per conjunció de dos triedres, 1959, forma part de la sèrie dedicada a Construccions buides i a les Caixes metafísiques.

Oteiza, en aquesta obra, que utilitza una combinació de plans esglaonats i volums espacials, tant interns com externs, oposa la biologia o la física, ancorades en la realitat, a la rigidesa de la matemàtica.

Es tracta d’un exemple excel·lent de les caixes metafísiques d’Oteiza, en la qual s’origina un espai fosc i ple de misteri. A més a més, quan les caixes se situen sobre una base de pedra o de marbre es fa més evident allò que l’artista busca: crear la sensació d’espai sagrat.

A Caixa buida amb gran obertura (1958) Oteiza mostra una caixa molt subtil, on espai i forma flueixen més que en altres objectes de la sèrie.

Després d’experimentar amb diverses formes geomètriques, Oteiza va trobar en el cub allò que buscava; la manera de definir un espai buit perquè pogués omplir-se d’energia espiritual.