Poemes de Joan Brossa: literatura, escena i poesia visual

Els poemes de Joan Brossa (Barcelona 1919-1998), sobretot els que formen part del que s’anomena poesia visual, són segurament la seva aportació artística més reconeguda internacionalment. No obstant això, aquest poeta i dramaturg també explora altres gèneres literaris. Un gran exemple d’això és La bola i l’escarabat, el seu primer llibre de sonets (1941). 

Poemes de Joan Brossa

L’activitat artística de Brossa, inconformista i de gran coherència, té com a expressió principal un concepte molt personal de la poesia, qualificat per molts com una investigació pràctica sobre el llenguatge i els codis de comunicació. Als primers poemes de Joan Brossa s’hi aprecia la forma a través de la qual l’autor construeix un món personal, marcat per un materialisme radical que modifica la percepció de la realitat per a fer-la partícip de la màgia i el transformisme que sempre el van fascinar.

Tot i que la qualitat rupturista dels poemes de Joan Brossa constitueix un dels elements més coneguts de la seva poesia, això no li impedeix utilitzar formes més tradicionals, properes als cal·ligrames (o, com ell els denominava, poemes experimentals), on va demostrar un domini absolut de l’oda, el sonet i la sextina. La seva producció poètica és molt abundant i la seva dispersió és un element que ha complicat la catalogació de les seves obres. Les recopilacions més extenses són Poesia rasa (1943-59), del 1970; Poemes de seny i cabell (1957-63), del 1977, i Ball de sang (1941-54), del 1982.

Els poemes de Joan Brossa, així com la seva obra en conjunt, mostren una evolució que va des de l’entusiasme crític dels primers anys fins a l’escepticisme a les seves etapes finals, conseqüència del declivi físic i de la situació política de la societat i el país, que el van portar a prendre una perspectiva més pessimista que contrasta amb les primeres fases de la seva creació poètica.

El poema visual: baluard de la poesia brossiana 

Els poemes visuals de Joan Brossa són un tipus de manifestació poètica que confia en el poder de l’atracció i la comunicació visual dels elements compositius de l’obra. En aquest cas, el poema visual substitueix els elements del poema tradicional (com el ritme, la mètrica, l’estrofa, la sintaxi, etc.) per un sistema expressiu nodrit a partir d’elements extrets del dibuix, el gravat, la fotografia o qualsevol objecte quotidià. És a dir, la poesia visual de Joan Brossa supera els codis lingüístics, i es converteix en un objecte artístic propi i irrepetible.

De fet, tot i que el paper acostuma a ser un suport habitual en la poesia visual, aquesta poesia acostuma a valer-se, també, d’objectes volumètrics que fan la funció de la definició del poema, que es completa amb elements com el lloc que ocupa en la superfície, els colors utilitzats, els elements dinàmics dels quals disposa, etc. Es tracta, doncs, d’un objecte artístic situat entre la literatura i les arts plàstiques, i fortament vinculat a la poesia tradicional.

Un artista universal

A més dels poemes de Joan Brossa, la seva activitat en les arts escèniques és un altre dels aspectes més identitaris de la seva obra. En reconeixement a la seva aportació a les arts escèniques, l’any 1997 es va obrir un espai escènic amb el seu nom. D’altra banda, l’octubre del 1999 es va constituir la Fundació Joan Brossa amb l’objectiu de difondre la seva obra. El maig del 2006 la Fundació va obrir un espai d’exposició permanent, que conté una mostra de les obres situades a la intersecció entre la poesia i l’art (poemes objecte, poemes visuals, instal·lacions, cartells, pel·lícules, etc.).

Malgrat que des dels anys 60 la seva obra ja era coneguda internacionalment, el reconeixement institucional no li va arribar fins a finals dels anys 70.