El crític literari, assagista i editor Àlex Broch selecciona per a Apunts d’art 9 poemes d’amor en català d’entre els seus preferits.

CTA - CAT - Text - Avantguardes

L’escriptor ha dedicat part de la seva obra a la creació, estudi i investigació de la poesia, per la qual cosa estem segurs que la seva tria t’agradarà.

9 poemes d’amor en català seleccionats per Àlex Broch

  1. “Jo em donaria a qui em volgués”, Josep Palau i Fabre. ‘Poemes de l’alquimista’

Jo em donaria a qui em volgués com si ni jo me n’adonés d’aquest donar-me: com si ho fes un jo de mi que m’ignorés.

Jo em donaria a qui es donés a canvi meu per sempre més: que res de meu no me’n quedés en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes, per un de sol, prô que besés i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués com si ni jo me n’adonés: com una almoina que se’m fes.

  1. “Els teus llavis. La fruita. La magrana”, Maria-Mercè Marçal. ‘Bruixa de dol’

Els teus llavis. La fruita. La magrana… Àngel rebel, tot olor de gingebre. Atrapa’m pels replecs d’aquesta febre. Vine amb verdor de pluja. Sargantana

que em fuges pels cabells al bat del sol, ales d’ocell nocturn! Serves per cor la Lluna o bé Saturn i, als ulls, un tast de boira matinera.

El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa. Com una serp, cargola’t al meu ventre i cerca’m, amb verí d’amor, el centre.

Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa. Ens fitarem errants, i en el desvari la lluna, cega, encendrà l’escenari.

  1. “Els amants”, Vicent Andrés Estellés. ‘Els amants’

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit. Tot ho recorde mentre vas estenent la roba. Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses. De sobte encara em pren aquell vent o l’amor i rodolem per terra entre abraços i besos. No comprenem l’amor com un costum amable com un costum pacífic de compliment i teles (i que ens perdone el cast senyor López-Picó). Es desperta, de sobte, com un vell huracà, i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny. Jo desitjava, a voltes, un amor educat i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te, ara un muscle i després el peçó d’una orella. El nostre amor és un amor brusc i salvatge, i tenim l’enyorança amarga de la terra, d’anar a rebolcons entre besos i arraps. Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé. Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses. Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer. Després, tombats en terra de qualsevol manera, comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser, que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres, car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.

  1. “Número I”, Miquel Martí i Pol. ‘Estimada Marta’

Des de les hores mortes, talaiot, m’omplo la pell de dibuixos obscens i tu hi ets, Marta, en tots. Minuciós et ressegueixo sines i malucs, el ventre lleu i el sexe ardent i obscur amb la punta dels dits extasiats. Ets una sola i moltes. Complaent i complaguda alhora rodolem per un pendent insòlit. Cada gest perfà l’extrema intimitat del joc desmesurat i estricte. Marta, els mots que ens diem sense dir-los no són pas escuma sinó aigua, i el desig és un vast horitzó. Si tanco els ulls te’m fas present i esclaten els colors. L’arbre de llum tan densa dels sentits poblat de nou de fulles i d’ocells.

  1. “Cançó de l’amor matiner”, Josep Carner. ‘Ofrena’

De matinet l’Amor venia, de matinet.

—Jo, minyonet, la correntia veia d’amor, mancat de set; mai no sabré per quina via ell s’atansava al meu indret. De matinet l’Amor venia, de matinet.

D’una besada em deixondia: —No saps la rosa què et promet?— Ell em parlava i resplendia entre la llum del roseret. De matinet l’Amor venia, de matinet.

—Mira el cabell que el vent destria i el jove si, naixent i dret; mira el mirar, tot fantasia, que ara s’allunya, ara escomet. De matinet l’Amor venia, de matinet.

Juga a l’amor, massa que un dia serà ton cor d’angoixa estret. On tot cantava i tot floria arribaran la neu i el fred. De matinet l’Amor venia, de matinet.

I acabaràs, quan l’hora sia, mai més garlaire ni condret, plorant d’una última follia, sol i de cara a la paret.— De matinet l’Amor venia, de matinet.

  1. “L’enamorat li deia”, Joan Salvat-Papasseit. ‘La gesta dels estels’

Penyora d’amor, penyora. Si tu em besaves, amor, jo et donaria una rosa.

No fóra mesquí de res, penyora d’amor, penyora:

o bé et tornaria el bes o et donaria una taronja, una ametlla o bé l’esqueix d’una clavellina nova.

No fóra mesquí de res penyora d’amor, penyora;

o la flor del cirerer o el gessamí o bé la lluerna que hagués pogut descobrir la nostra abraçada estreta.

No fóra mesquí de res, penyora d’amor, penyora: jo em donaria teu i tu et donaries tota.

Si tu em besaves, amor, jo et donaria una rosa.

  1. “S’estimaren, saberen”, Josep M. Llompart. ‘Poemes de Mondragó’

S’estimaren, saberen la urgència del sexe com les venes poden en un moment omplir-se d’aigua salobre, de sol d’estiu, de peixos saltadors.

S’amagaven, per la nit del pinar o per les tèbies raconades de l’ombra. Sortien, lassos, la remor de l’oratge o el llunyaníssim brogit de la ciutat.

En desvetllar-se l’endemà ella creia que a l’alcova hi havia olor de roses, i ell pensava el primer vers d’un poema que mai no arribà a escriure.

Les noces foren de pinyol vermell. Tenen un fill notari a la península i una filla amb promès.

Són gent d’allò que en diuen respectable. Tornen a casa cap al tard, lentíssims, assaborint cansadament la tarda. Amb una punta de frisança, els ulls se’ls perden qualque pic entre les branques dels arbres del carrer, com si sotgessin un reste de verdor o de carícia.

Miren els anys, el cel, les hores seques, el rellotge i la pols. Caminen. Callen.

  1. “Amor nit de novembre”, Manuel Forcano. ‘De nit’

Quan totes les formes d’amor et semblin vanes.

Quan els records i la por. Quan el cos tremoli, fràgil, sorprès de la dolor que el té.

Quan aquesta foscor t’embeni fort els ulls, aleshores, vés i arriba’t a les palpentes a la cuina

i a poc a poc il·lumina-la amb la llum de la nevera:

mira, de sobte ets enmig d’un camp de flors dibuixades pertot a les rajoles.

  1. “Sobre aquest llit on he de morir un dia”, Carme Guasch. ‘Amat i amic’

Sobre aquest llit on he de morir un dia massa llunyà, què encesos els combats! Cor contra cor, la lluna ens sotmetia d’una mateixa espassa traspassats.

De nord a sud, per la geografia del nostre cos —romeus assedegats— un foc d’estels frisosos confonia, una i dual les nostres soledats.

Orfe de mots, creaves un llenguatge fet de sospirs i d’onomatopeies com insistent onada en el meu port;

i pressentint, potser, l’últim viatge trena de cendra feies i desfeies amb tu, amb mi i amb l’ombra de la mort

CTA - CAT - Post - Avantguardes

Potser et pot interessar...

Deixa un comentari

Cap comentari

Encara no hi ha cap comentari en aquesta entrada.

¿Quieres ver el contenido en castellano?