Apunts d'art

«Modernitat», Remedios Varo

Remedios Varo pinta aquest quadre el 1936, el mateix any en què coneix el poeta surrealista Benjamin Péret i just un any abans de marxar a París i accedir al cercle surrealista proper a André Breton. Des del 2010, l’obra forma part de la col·lecció del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, després de pertànyer, anteriorment, a una col·lecció particular de Los Angeles. La col·lecció del MNCARS acull dues obres més de Varo: La fam, pintada tan sols dos anys després de Modernitat, i Al·legoria de l’hivern, del 1948.

Modernitat, Remedios Varo, 1936. Imatge: Pintura catalana. Les avantguardes

Modernitat va ser pintat per Varo en un període de contactes amb el surrealisme, el mateix any que participa en l’Exposició Logicofobista als baixos de la llibreria Catalònia de Barcelona. A diferència d’altres obres de Varo, com les dues esmentades anteriorment, Modernitat remet al surrealisme d’una manera diferent. En aparença és una obra asèptica en la qual tot el protagonisme cau sobre una arquitectura i un tren, construïts mitjançant línies, plànols i figures de color de formes marcadament geomètriques. Una rigidesa que es veu alterada únicament pel fum blanc que surt de la xemeneia del tren, de formes arrodonides i etèries, dibuixades mitjançat un traç que recorda, en certa manera, la tècnica del puntillisme. Els colors, tènues, en tons grisencs, a excepció de la barana del pont, les finestres, les vies i el cos del mateix tren, insinuen una nova construcció imaginària de l’arquitectura de la ciutat, surrealista i metafísica a la seva manera, com ho era el món pictòric de Giorgio De Chirico.

En moltes de les seves obres, travessant sòls, finestres, o parets, Varo fa emergir una altra realitat, el transmon, allò que és subjacent sota les superfícies del món quotidià. En l’obra Modernitat no hi ha rastre dels habitants vius que haurien de poblar la ciutat moderna, ni tampoc dels éssers estranys i misteriosos que habiten molts dels seus quadres. Aquí són els edificis els que semblen gravitar en un espaitemps particular, com a hostes inquietants de tot allò que amaguen.

Text d’Ainize González, Doctora en Història de l’art, publicat al llibre Pintura catalana. Les avantguardes (Enciclopèdia Catalana; 2019)

Quizá te puede interesar...

Deixa un comentari

Cap comentari

Encara no hi ha cap comentari en aquesta entrada.

¿Quieres ver el contenido en castellano?