Magritte i la poma: surrealisme en estat pur

Les obres de René Magritte, pintor surrealista, no deixen indiferent a ningú. Aquest artista belga, considerat un referent de la cultura pop, es va fer popular per les seves imatges icòniques, que combinen objectes molt diversos amb imatges quotidianes. En aquest post t’expliquem més coses sobre la vida de Magritte i les pomes que apareixen a la seva obra.

René Magritte i la seva obra

L’element diferencial en l’obra de Magritte és que les seves imatges impactants busquen mostrar la realitat, però també posar-la en dubte i qüestionar-la.

Durant la seva infància René Magritte, nascut el 1898, va haver de viure un fet traumàtic: la mort de la seva mare, el cos de la qual va ser trobat al riu, i que havia realitzat diversos intents de suïcidi. Segons sembla, el mateix Magritte va presenciar la recuperació del cos, amb una camisa de dormir enrotllada al cap, ocultant-li la cara; es creu que aquest fet potser va influenciar en algunes de les seves obres, circumstància que el mateix artista sempre va negar.

Magritte va exposar les seves primeres obres impressionistes el 1920. Les seves influències, aleshores, es localitzaven en l’orfisme, el cubisme, el purisme i el futurisme; com s’aprecia en la manera com tracta la vida moderna, el color i les formes tridimensionals, malgrat que, a partir de 1926, va passar-se a l’estil surrealista.

La seva tècnica consistia a situar objectes quotidians en contextos insòlits. D’aquesta manera volia desafiar la percepció del públic, la qual cosa el va convertir en protagonista del moviment surrealista a Bèlgica.

El 1927, després de fracassar en la seva primera exposició individual, va marxar a França, on es va relacionar amb els fundadors del moviment surrealista, com André Breton, Paul Éluard, Salvador Dalí, Joan Miró i Max Ernst. Durant els anys següents, Magritte va crear obres tan destacades com Els amants I i El mirall fals.

La Segona Guerra Mundial va provocar que Magritte i Breton es distanciessin, per la decisió de Magritte de romandre a Bèlgica després de l’ocupació nazi. Els patiments d’aquell període va portar a Magritte a un estat d’ànim confús, molt propi del surrealisme.

Després de la guerra, Magritte es va afegir al manifest El surrealisme a la llum del sol, que volia distanciar-se del surrealisme ortodox, «dictat» des de París.

A partir de la dècada de 1950, Magritte va gaudir del reconeixement internacional de la seva obra, realitzant un cicle de pintures murals al casino de Knokke-le Zoute, a la costa belga, a més a més de diversos encàrrecs a Bèlgica i exposicions a Brussel·les, Sidney i Nova York. Algunes de les seves obres més reconegudes, com Golconda i El fill de l’home, són justament d’aquesta època.

Magritte també va estudiar el camp de la comunicació, fent alguns curtmetratges amb la seva dona Georgette i, fins i tot, algun treball escultòric.

El Museu d’Art Modern de Nova York (MoMA) va realitzar una retrospectiva de Magritte el 1965, a la qual l’artista va assistir, malgrat patir un càncer de pàncrees que acabaria provocant-li la mort dos anys més tard.

Les pomes a l’obra de Magritte

La poma és un tema recurrent en les obres de Magritte, i ho és representada de formes diverses, ja sigui surant al cel, com a màscara d’un personatge o com a única i contundent protagonista de l’obra.

La seva presència és ambigua, deixant que l’espectador n’interpreti el seu significat i creant-hi un enigma, que era el que més valorava Magritte en aquestes creacions.

Per a ell, la poma simbolitza la tensió entre el que està ocult i allò que és visible, i fins i tot la va fer servir per enfosquir el seu rostre en alguns autoretrats.

Aquestes són algunes de les obres, amb pomes, més destacades de Magritte:

L’habitació per escoltar, 1952

D’aquesta obra, que forma part de la col·lecció Menil, a Houston, el 1958 se’n va fer una nova versió, que es conserva en una col·lecció privada. En els dos casos la poma és pràcticament idèntica, malgrat que la diferència radica a la cambra on s’ubica la fruita: a la versió de 1958 es tracta d’una habitació de maó gris, amb una finestra amb arc. A més a més, a la versió de 1958 es va fer servir com a portada de l’àlbum Beck-Ola, de The Jeff Beck Group.

Fill de l’home, 1964

Un home amb un abric i un bombí es troba aturat davant d’un petit mur, més enllà del qual es veu el mar i el cel ennuvolat. La cara de l’home està amagada rere d’una gran poma verda que sura a l’espai, però que deixa veure part dels seus ulls. Es tracta d’un autoretrat de Magritte, que s’hauria de convertir en una de les imatges més icòniques del moviment surrealista. Quan el va pintar, Magritte creava tant seguint un estil realista com impressionista. En aquest cas, va fer servir colors més extrems, propers a les pintures de Van Gogh.

Això no és una poma

Magritte va pintar aquest quadre només tres anys abans de morir i va afegir-hi una llegenda, com ja havia fet anteriorment i com tornaria a fer: deia que el tema de la pintura no era allò que semblava. L’interès de Magritte per la naturalesa il·lusòria de l’art el portava a explicar que, per molt temptadora que fos la forma com es pintés la poma, no era res més que pintura sobre un fons. De fet, afegia que ni la paraula «poma» ni la imatge de la poma eren la poma real.

Ara que ja coneixes algunes de les obres més destacades de Magritte amb pomes, esperem haver-te despertat la curiositat per aquest gran artista surrealista, que, sense cap mena de dubte, va crear algunes de les obres més impressionants d’aquest moviment artístic.