“Llibre de meravelles” de Vicent Andrés Estellés, un homenatge a València

Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés, és un dels poemaris més emblemàtics de la poesia valenciana contemporània. A continuació, descobreix el seu procés de creació, el perquè de la seva importància per a la cultura i la literatura valencianes en català i per a la trajectòria d’Estellés. L’obra també inclou un poema dedicat a la ciutat de València.

També inclou un poema de Vicent Andrés Estellés dedicat a la ciutat de València. 

Història del Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés

Llibre de meravelles formava part d’un cicle de quatre poemaris anomenats Manuscrits de Burjassot, que l’autor va escriure entre finals de 1956 i la primavera de 1958.

El títol del poemari és un homenatge a l’obra de Ramon Llull que té el mateix nom, escrita el s. xiii. Està concebut com un inventari de meravelles que hom pot trobar a la ciutat de València. La seva estructura dividida en episodis, la intenció didàctica i moral i el seu format de tríptic també estan inspirats en l’obra de Llull. Llibre de meravelles té nou seccions que es divideixen en tres parts diferenciades: un pròleg, un epíleg i, al mig, la resta del cos del text.

En el pròleg, el poeta presenta el poemari en forma de declaració de principis poètics, mentre que, a l’epíleg, expressa el seu compromís amb la societat.

Llibre de meravelles: el retrat de València després de la guerra

Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés és un conjunt de poemes que majoritàriament són de caràcter realista, líric i narratiu i que tracten aspectes de la vida quotidiana de la València de postguerra.

Els seus versos parlen de persones normals i corrents, i hi predominen temes com l’amor, la mort, la violència o la repressió. Al mateix temps, són un homenatge poètic a València, ciutat adoptiva de l’autor, als valencians i a la seva cultura. Són un recorregut pels seus carrers, els seus racons i els seus llocs emblemàtics.

Tot i que els poemes estan escrits d’una manera senzilla, aquesta simplicitat volguda amaga una clara intenció irònica i subversiva que retrata la quotidianitat i la misèria de la postguerra.

Et mostrem un dels poemes dedicats a la ciutat de València:

CANT DE VICENT

…a unes tres milles de la mar, a la banda

occidental del riu Guadalaviar, sobre el qual

hi ha cinc ponts…

Sir John Talbot Dillon

 

PENSE que ha arribat l’hora del teu cant a València.

Temies el moment. Confessa-t’ho: temies.

Temies el moment del teu cant a València.

La volies cantar sense solemnitat,

sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,

sense picapedrers i sense obra de moro.

La volies cantar d’una manera humil,

amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.

Lentament el miraves créixer com un crepuscle.

Arribava la nit, no escrivies el cant.

Més avant, altre dia, potser quan m’haja mort.

Potser en el moment de la Resurrecció

de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.

I el tema de València tornava, i se n’anava

entre les teues coses, entre les teues síl·labes,

aquells moments d’amor i aquells moments de pena,

tota la teua vida —sinó tota la vida,

allò que tu saps de fonamental en ella—

anava per València, pels carrers de València.

Modestament diries el nom d’algun carrer,

Pelayo, Gil i Morte… Amb quina intensitat

els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més;

i ja tindries tota València. Per a tu,

València és molt poc més. Tan íntima i calenta,

tan crescuda i dolguda, i estimada també.

Els carrers que creuava una\lenta parella,

els llargs itineraris d’aquells dies sense un

cèntim a la butxaca, algun antic café,

aquella lleteria de Sant Vicent de fora…

La casa que estrenàreu en estrenar la vida

definitivament, l’alegre veïnat.

El metge que buscàveu una nit a deshora,

la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!

El naixement d’un fill, el poal ple de sang.

Aquell sol matiner, les Torres dels Serrans

amb aquell breu color inicial de geranis.

Veus, des del menjador, per la finestra oberta,

Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,

escoltes des del llit les sirenes del port.

De bon matí arribaven els lents carros de l’horta.

Els xiquets van a escola. S’escolta la campana

veïna de l’església. El treball, el tenaç

amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,

des que et varen parir un dia a Burjassot:

com mamares la llet vares mamar l’idioma,

dit siga castament i amb perdó de la taula.

Ah, València, València! Podria dir ben bé:

Ah. tu, València meua! Perquè evoque la meua

València. O evoque la València de tots,

de tots els vius i els morts, de tots els valencians?

Deixa-ho anar. no et poses solemne. Deixa l’èmfasi.

L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes.

Més avant escriuràs el teu cant a València.

Llibre de meravelles, l’obra més famosa de Vicent Andrés Estellés

Vicent Andrés Estellés, natural de Burjassot, té una obra molt extensa, una mica dispersa per la seva contínua tendència a corregir i reelaborar. Malgrat que comença a publicar llibres el 1953, amb Ciutat a cau d’orella, la popularitat no li arriba fins la publicació de Llibre de meravelles el 1971, escrit tretze anys abans.

Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés es converteix en un èxit immediat; tota una revelació de la poesia en català al País Valencià. El reconeixement del poeta de Burjassot creix amb l’edició d’Obra completa, un llibre que recull part de la seva obra ja publicada i amb una gran quantitat de contingut inèdit. La seva trajectòria ha estat reconeguda amb diversos premis com el Premi d’Honor dels Lletres Catalanes (1978), el Premi d’Honor dels Lletres Valencianes (1990) i la medalla d’Or de les Belles Arts del Ministeri de Cultura, a títol pòstum (1994).