Apunts d'art

Llegendes catalanes a l’art: la creació de la senyera

Saps completar aquestes 14 frases sense fer cap barbarisme?

La riquesa cultural d’un poble no es mesura només per la seva història, sinó per les llegendes que es transmeten de generació en generació i acaben formant part de l’imaginari col·lectiu.

ENC - CAT - Text - Quiz

Durant el segle xix, durant la Renaixença, els artistes del moment recuperen els símbols del catalanisme, que inclouen la representació en l’art d’alguns dels seus mites fundacionals. La llegenda de l’origen de la senyera, amb la mort de Guifré el Pelós, n’és un d’ells.

La figura de Guifré el Pelós

Guifré el Pelós és un dels personatges claus que marca la creació del Principat de Catalunya, l’inici d’un ens polític propi. Fill i net de comtes, governa els comtats de Barcelona, Girona, Urgell, Cerdanya i Conflent. Se li atribueix la incorporació de les terres centrals del país a la Catalunya comtal, on duu a terme una important tasca de repoblació i organització, que implica també la construcció de diverses esglésies parroquials i la fundació dels monestirs de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses.

La llegenda de l’origen de la senyera de Catalunya

L’origen de la senyera és un dels mites fundacionals més importants de la història de Catalunya. La llegenda explica que, quan Guifré es trobava moribund al llit, després d’haver estat ferit en batalla, l’emperador Carles el Calb li pregunta per les seves últimes voluntats: a més a més de l’abolició del vassallatge, el comte sol·licita un emblema per al seu escut. L’emperador, aleshores, posa la seva mà en una de les ferides de Guifré i, plena de sang, dibuixa de dalt a baix quatre barres vermelles sobre l’escut daurat.

Aquest relat apareix per primera vegada reflectit en la Segunda parte de la Crónica general de España publicada per l’historiador Pere Antoni Beuter el 1551. L’autor fa referència al fet que l’episodi de Guifré es troba «escrit en els quaderns de mà», un recurs habitual de la historiografia de l’època per justificar fets que no podien demostrar-se o que els autors s’havien inventat deliberadament. L’èxit de la història va ser immediat i encara avui és una de les llegendes més famoses de Catalunya.

Exemples de llegendes catalanes a l’art

A mitjans el segle xix, la llegenda de Guifré és una de les principals protagonistes dels relats d’historiadors, poetes i novel·listes, com es pot apreciar en el poema Lo comte Jofre de Joaquim Rubió i Ors, l’obra de teatre Les quatre barres de sang de Joan d’Alba o Vifredo el Velloso  de Víctor Balaguer, que també va ser l’autor d’un poema titulat Els quatre pals de sang. En paral·lel als escriptors, els artistes de pintura històrica de l’època també tracten aquesta temàtica, creant algunes de les obres més icòniques del romanticisme català.

La mort de Guifré el Pelós, de Claudi Lorenzale

La mort de Guifré el Pelós, Claudi Lorenzale, 1843

Aquesta obra, realitzada el 1843 per Claudi Lorenzale i Sugrañes, segueix el corrent anomenat natzarenisme o purisme, inspirat en la pintura del renaixement italià, de contorns simples i purs, i centrat en la figura humana. El quadre va ser fruit de la col·laboració mancomunada entre diverses personalitats de l’època. Els germans Milà i Fontanals, reconeguts artistes del moment, van decidir la temàtica concreta; l’escriptor i poeta Pau Piferrer va ser l’intermediari entre ells i Claudi Lorenzale, i l’escultor Manuel Vilar s’encarregà de fer-li arribar l’esbós del projecte al mestre romàntic Johann Friedrich Overbeck per a la seva aprovació.

Guifré I de Barcelona, el Pilós, de Pau Béjar

Guifré I de Barcelona, el Pilós, Pau Béjar, 1892

El 1892, mig segle després de l’obra pintada per Claudi Lorenzale, el pintor Pau Béjar, adscrit també al corrent dels anomenats pintors històrics, pinta aquesta peça dedicada a les quatre barres de sang, per adornar la planta noble del castell de Santa Florentina, a Canet de Mar, obra que l’arquitecte, polític i erudit catalanista Lluís Domènech i Montaner va construir per al seu oncle, l’editor Ramon de Montaner. Es va presentar a l’exposició de Roma, el 1895, i va rebre la menció honorífica a l’Exposició Nacional de Madrid de 1895, tot i que es considera lleugerament anacrònic respecte les tendències de l’època.

Aquestes obres són només dos exemples de llegendes catalanes en l’art que han arribat als nostres dies. Pots seguir aprofundint en aquestes i  la seva relació amb l’art en el llibre Símbols del catalanisme d’Enciclopedia.cat

ENC - CAT - Post - Quiz

Potser et pot interessar...

Deixa un comentari

Cap comentari

Encara no hi ha cap comentari en aquesta entrada.

¿Quieres ver el contenido en castellano?