L’art de la litografia i Miró

Joan Miró (Barcelona, 1893 – Palma, 1983) és un dels artistes més universals de la història de l’art. És un artista que va estar en contacte ple amb les avantguardes internacionals, però que va desenvolupar un estil propi i molt característic gràcies a l’ús dels colors purs i les formes simplificades. Té una obra artística ingent i, encara que la pintura sobre llenç és una de les tècniques que més va utilitzar, la litografia i Miró van anar de bracet durant bona part de la vida de l’artista.

Joan Miró: un artista polifacètic

Joan Miró va néixer a la casa familiar, al centre de Barcelona, i va passar els primers anys de vida envoltat de les botigues de Ciutat Vella que van marcar l’escenari que definiria posteriorment el gust de l’artista per les coses populars i la saviesa artesana. Els seus pares el van obligar a estudiar comerç i a treballar en una drogueria. No obstant això, també va assistir a l’Escola Superior de Disseny i Art Llotja.

El 1911 va passar una llarga temporada a la casa familiar de Mont-roig del Camp a causa d’una malaltia. Aquesta estada li va permetre trobar definitivament la seva vocació dins el món artístic i, quan va tornar a Barcelona, va freqüentar l’Acadèmia Galí fins a l’any 1915. Més tard, va assistir al Cercle Artístic de Sant Lluc, un centre de pràctica artística i foment cultural on va entaular amistat amb Joan Prats. Després, va participar en la formació de l’Agrupació Courbet i, l’any 1918, va celebrar la seva primera exposició personal a les Galeries Dalmau.

El 1919 Miró va viatjar a París, on va conèixer Picasso, Raynal, Max Jacob i Tzara i va entrar en contacte amb el grup dadà. A partir d’aquest moment, va alternar les estades a París amb els estius a Mont-roig, la qual cosa va permetre al seu art una evolució molt favorable durant molts anys. Més tard va abandonar les fórmules fauves i robustes, i es va inclinar cap a un minimalisme on es perceben ressonàncies populars i d’estil orientalitzant. També va entrar en contacte amb el corrent surrealista on predominaven poetes, cosa que va afavorir que el món de les paraules i de la cal·ligrafia entressin a la seva obra. L’any 1924 va signar el primer manifest surrealista.

El 1929 es va casar amb Pilar Juncosa, i dos anys més tard va néixer la seva filla, Dolors. Aquest mateix any, Miró va exposar a la Galeria Pierre les seves escultures objecte o construccions, que van ser els antecedents d’una activitat artística que va prendre gran relleu quaranta anys després, i que també reflectien una profunda crisi en la seva evolució.

Després de la Guerra Civil, l’estil de Miró es va tornant cada vegada més lliure. A partir d’aquest moment inventa una nova escriptura i un nou llenguatge, on la seva mitologia característica, definida principalment per les figures de la dona, l’ocell, l’estrella, la lluna i el sol, adquireix una significació molt explícita. És en aquesta maduresa on Miró comença a pensar en l’espontaneïtat dels nens, i on la seva influència es fa especialment present en la seva obra, com una certa infància del món que l’artista sembla retrobar.

La seva activitat va anar augmentant, així com el seu interès per explorar noves tècniques que cada vegada adquirien més importància. De fet, és el 1944 quan litografia i Miró es donen la mà per primera vegada a la sèrie “Barcelona”, que constituirà el punt de partida de la seva obra com a gravador, una obra que tindrà un volum enorme i que recollirà tot el bagatge mitològic i personal creat per l’artista durant tota la seva trajectòria. A partir d’aquest moment, litografia i Miró seran inseparables, i la seva producció d’art gràfic s’estendrà al llarg de la resta de la seva vida, i marcarà una nova fita el 1949, gràcies als treballs litogràfics duts a terme a la impremta Mourlot.

A més, aquest mateix any començarà la seva col·laboració amb el ceramista Josep Llorens i Artigas, cosa que li permetrà experimentar amb noves tècniques que aniran molt més enllà de la litografia tradicional o les petites plaques o peces de ceràmica, i arribarà a la creació dels grans murals que tant de reconeixement li donaran a partir de la dècada dels anys cinquanta.

Litografia i Miró: un art nou

La litografia és un sistema d’impressió basat en el fenomen de la repulsió existent entre l’aigua i les matèries grasses. El dibuix es fixa mitjançant una base greixosa sobre la pedra litogràfica, o bé sobre una planxa metàl·lica de zinc o alumini. Aquest sistema d’impressió va ser descobert per Aloys Senefelder el 1798, època de la qual daten les primeres litografies.

A Catalunya l’ús de la litografia va ser introduït pel naturalista Carlos Gimbernat, que la va conèixer a Munic el 1806. Més tard, entre el 1819 i el 1820, Antoni Brusi i Mirabent, editor del Diari de Barcelona, va crear un taller de litografia a la capital catalana, mentre que José Cardano ho faria a Madrid en les mateixes dates. A partir d’aquest moment, les litografies es convertirien en un element freqüent dels diaris de l’època. No obstant això, amb la introducció del fotogravat en les impremtes, la litografia va acabar quedant reservada per a la producció de cartells i treballs comercials. Més tard, el seu ús seria recuperat pels conreadors d’obra gràfica, especialment per a major difusió de l’art.

Precisament, aquest últim va ser un dels motius que van propiciar la relació entre litografia i Miró, ja que, a partir de la sèrie “Barcelona”, la producció litogràfica de l’artista es mantindria constant al llarg de tota la carrera. Això li va permetre produir una obra artística molt més abundant que si s’hagués limitat únicament al format de la pintura. A més, també li va permetre experimentar amb un art que, en aquella època, encara era nou i relativament recent.