L’impressionisme en els quadres de Manet

Malgrat que artistes tan reconeguts com Renoir o Monet, membres del grup impressionista, van considerar a Édouard Manet el líder de l’impressionisme, ell sempre es va mantenir a distància d’aquest moviment pictòric i va fugir de l’etiqueta. Així doncs, podem afirmar que Manet va ser un pintor impressionista?

La carrera artística del pintor francès es va caracteritzar per una evolució constant, que barrejava les influències dels artistes clàssics amb les noves tendències i les tècniques avantguardistes. La relació amb l’impressionisme i els seus membres va ser estreta, però, alhora, molt particular.

Formació i inicis

Édouard Manet (1832-1883) va estudiar al taller de Thomas Couture, un pintor de gran rellevància durant la Segona República Francesa. No obstant això, ja des de l’època d’aprenent, Manet va demostrar un altre mena de sensibilitats. Els seus veritables mestres van ser els pintors clàssics, perquè el jove artista coneixia el Louvre a la perfecció. Allà va aprendre els temes, la composició i la tècnica que marcarien la seva primera etapa com a artista.

El dinar campestre (1863) va ser una obra que va causar un gran escàndol al Salon des Réfusés, especialment per la figura femenina nua que protagonitza el quadre. S’hi poden veure influències de Giorgione i Rafael, tant en el traç com en la paleta. A més a més, s’intueix una intenció de produir un efecte de plein air, la tècnica tan característica de l’impressionisme.

La influència espanyola

El 1865, i després d’un altre fracàs al Salon des Réfusés amb la seva obra Crist insultat pels soldats, Manet va viatjar a Madrid per primera vegada amb la intenció de conèixer els clàssics espanyols que hi ha al Museo del Prado. La seva principal influència va ser l’obra de Velázquez, de qui va prendre la línia de l’horitzó alta i l’absència de fons. Va ser una època en la qual va arribar al seu punt més àlgid pel que fa a la tensió dramàtica dels quadres, com a la reconeguda obra Torero mort (probablement 1864).

També va beure de molts altres artistes exposats al Prado, com El Greco, Murillo o Goya, de qui va prendre temes i composicions. Cal destacar que l’aragonès és considerat el precursor de l’impressionisme, de la mateixa manera que d’altres corrents pictòrics posteriors.

La relació amb l’impressionisme

A partir de mitjans de 1860, la paleta de Manet es va tornar més clara. Durant els anys posteriors va començar a mostrar algunes característiques típiques de l’impressionisme, amb un clar alliberament cromàtic i formal respecte la llum. A més a més, va practicar el pleinairisme en obres com El vaixell (1874) i Argenteuil (1874).

No obstant això, el pintor va voler mantenir-se al marge de la primera exposició impressionista de 1874. Malgrat que va col·laborar i va tenir una relació molt estreta amb Renoir, Monet i companyia, els quals el van arribar a considerar el «cap» del grup, Manet es veia a si mateix com a un pintor clàssic. Va voler desmarcar-se per evitar les burles que bona part de la premsa va dedicar als impressionistes. També va intentar, sense èxit, ser admès al Saló oficial de París.

La relació de Manet amb l’impressionisme segueix essent un tema que suscita discrepàncies entre els crítics d’art. La influència del traç, el cromatisme i la tècnica impressionista és evident en obres com Les llambordes de la Rue de Berne (1878) o El Sena a Argenteuil (1874). És per això que, per a molts, és considerat el primer impressionista.

De tota manera, el pintor mai va arribar a assumir del tot la tècnica emergent i va seguir evolucionant en el seu estil propi, marcat per la recerca d’una millora constant. En molts aspectes, Manet va ser sempre una contradicció pura, i ho segueix essent actualment, gairebé inclassificable.