L’estil avantguardista i la crisi de l’art

L’avantguardisme és el concepte que engloba els corrents estètics que van sorgir de l’anomenada crisi de l’art i la literatura. Els impulsors de l’estil avantguardista, a principis del segle xx, van trencar amb la tradició occidental i van buscar noves formes d’expressió que van donar lloc a moviments com el surrealisme o el cubisme.

Destruir l’art

La crisi de l’art va ser el rebuig o la reacció contra els esquemes culturals impulsats per la burgesia durant la Belle Époque. Les primeres manifestacions d’aquesta necessitat de trencar amb la tradició es troben implícites en els aspectes més innovadors de l’impressionisme o el simbolisme, malgrat que la plenitud de l’avantguardisme es va desenvolupar a partir de la Primera Guerra Mundial (1914-1918).

Destruir l’art significava, per als avantguardistes, revolucionar el concepte de l’art tal com s’havia entès fins aleshores, buscar constantment unes noves formes d’expressió, aprendre i assimilar altres cultures i, en definitiva, promoure l’inconformisme, tant artístic com social. A causa d’aquesta necessitat d’experimentar i reinventar, d’estil avantguardista no només n’hi ha un sinó molts, i inclouen una multitud d’expressions artístiques de totes les disciplines.

Aquesta actitud va persistir fins el 1929, i aquest període va ser un dels més fructífers de la història de l’art. Figures com la de l’escriptora Gertrude Stein (1874-1946) van ser crucials per a aquest brou de cultiu. L’intercanvi constant entre artistes i intel·lectuals, amb una concentració geogràfica evident a la ciutat de París, també es va deixar influenciar per les noves formes de vida de la societat industrial, que van promoure l’auge de disciplines com el cinema, i els avenços científics en camps com la psicologia freudiana.

Principals moviments, artistes i obres

Els denominadors comuns de les diferents avantguardes, a més a més de la confrontació amb la tradició, eren la llibertat d’expressió, la llibertat de forma i l’experimentació. Més enllà d’aquests preceptes generals, els diferents corrents van experimentar, tant a nivell ideològic com formal, i van donar resultats extremadament diferents. Això fa difícil delimitar-les, perquè moviments com el modernisme podien encaixar en aquests preceptes, però eren confrontats pels autoanomenats avantguardistes en altres països.

Alguns dels moviments més primerencs, que després serien englobats dins l’avantguardisme, són, per exemple, l’impressionisme, nascut a finals del segle xix, el fauvisme francès i l’expressionisme alemany, sorgits a principis del segle xx. De l’impressionisme destaquen artistes i obres com Monet i el seu quadre Impressió, sol naixent (1872) o Debussy i la seva Suite Bergamasque, que conté el «Clar de lluna» (composta el 1890 i publicada el 1905). El fauvisme i l’expressionisme compten amb exponents com Matisse i el seu quadre La dansa (1909-1910) o Murnau i la seva pel·lícula Nosferatu, eine Symphonie des Grauens (‘Nosferatu, una simfonia del terror’) (1922), respectivament.

Un altre moviment que va sorgir en paral·lel va ser el cubisme, inspirat en bona mesura per Picasso, amb obres tan emblemàtiques com Les senyoretes del carrer d’Avinyó (1907), però que també va tenir altres expressions, com els cal·ligrames de la poesia d’Apollinaire. També el futurisme, un moviment sorgit a Itàlia impulsat pel poeta Marinetti, que s’acabaria adherint al feixisme.

El dadaisme, avantguarda sorgida després de la Primera Guerra Mundial, també tenia un caràcter polític, però marcadament apàtic i violent. Els promotors d’aquest ‘antiart’ van ser els escriptors Hugo Ball i Tristan Tzara. Una escissió d’aquest moviment, inspirada per la teoria de l’inconscient de Freud, va ser el surrealisme. Impulsat per Breton, els seus màxims exponents van ser Dalí, amb obres com La persistència de la memòria (1931) o Buñuel, amb pel·lícules com El ángel exterminador (1962).

El llegat de les avantguardes

L’estil avantguardista, malgrat que sol situar-se entre principis del segle xx i la dècada de 1930, va seguir tenint presència en l’obra de molts dels artistes esmentats, a més a més de romandre en el temps en diferents expressions artístiques concretes, com el teatre de l’absurd.

A més a més, van seguir influenciant els corrents artístics nous de les dècades posteriors. Al voltant de la dècada de 1960, es van reactualitzar les avantguardes amb un moviment nou de destrucció i de reinvenció artística relacionat amb la cultura pop i el Modern Style. A partir de la dècada de 1980, el llegat dels artistes clàssics avantguardistes era tan reconegut que es va considerar integrat en el cànon i va perdre la seva força transformadora. La seva evolució natural pot observar-se en moviments com el postmodernisme.

De tota manera, encara que avui dia genis com Picasso o Dalí siguin incontestables, la disrupció de les avantguardes segueix representant un punt i a part de la història de l’art universal i, sense aquestes, l’art del segle xxi no té sentit.