Apunts d'art

L’escultura en el neoclassicisme: quatre apunts

Saps completar aquestes 14 frases sense fer cap barbarisme?

El neoclassicisme va ser un dels moviments artístics més influents de la segona meitat del segle xviii. Durant aquest període es va produir una clara recuperació de l’art clàssic per tot Europa, incloent la pintura, l’arquitectura i l’escultura del moment. En aquest darrer cas, es poden trobar obres de marbre plenes d’harmonia i de mitologia grega.

En aquest article fem una breu introducció de l’escultura neoclàssica i presentem alguns dels escultors més eminents d’aquest moviment.

Què és el neoclassicisme?

El neoclassicisme és un corrent artístic que es basa en la recuperació dels temes i dels estils propis dels arts grec i romà. Abraça des de la dècada de 1780 fins a 1850, i se’l considera una resposta davant del Barroc i el rococó. Per tant, es defensen obres que expressen harmonia, claredat, formes idealitzades i tradició hel·lenística. L’arribada del Romanticisme, a la meitat del segle xix, va suposar el seu declivi gradual. Alguns dels artistes més consagrats del neoclassicisme van ser Jacques-Louis David, Jean-Auguste-Dominique Ingres, Antonio Canova o Bertel Thorvaldsen.

ENC - CAT - Text - Pintores

El neoclassicisme es va veure influenciat clarament pels descobriments arqueològics de l’època. Les restes de les antigues ciutats d’Herculà i Pompeia, juntament amb les idees d’intel·lectuals, com Johann Joachim Winckelmann o Giambattista Piranesi, van establir les bases d’aquest corrent. D’aquesta manera, es va donar més importància a les línies que al color, a les figures frontals i rectes i als temes universals. No obstant això, en els diferents països on va gaudir de més popularitat, com Itàlia, França o, fins i tot, Estats Units, hi ha moltes diferències estilístiques dins d’aquesta mateixa etiqueta.

escultura neoclassicisme
Les tres Gràcies, Antonio Canova, 1813-1816. Imatge: The State Hermitage Museum

L’escultura en l’art neoclàssic

Els descobriments arqueològics esmentats van comportar una gran quantitat d’estàtues antigues. Novament, es va recórrer al marbre sense pintar i a les figures d’inspiració italiana, especialment de Roma. Els escultors neoclàssics van renunciar a qualsevol dramatització o emoció dels rostres. Van posar l’interès en la claredat dels contorns, en la suavitat de les formes i en el «decòrum», és a dir, la serenitat dels personatges esculpits. Tant el cos com la cara estaven idealitzats, i alguns dels models posaven nus. Per això, es poden veure estàtues de generals o d’herois de les guerres napoleòniques sense roba.

escultura neoclassicisme
Jàson amb el velló d’or, Bertel Thorvaldsen, 1803. Imatge: Thorvaldsens Museum

Escultors reconeguts

L’escultor neoclàssic més reconegut és l’italià Antonio Canova (1757-1822). De jove, va renunciar al Barroc per buscar la serenitat de les escultures clàssiques, com Les tres Gràcies (1813-1816), Venus Victrix (1805-1808) i El bes d’Amor i Psique (1787-1793). Es va convertir en un dels principals artistes del neoclassicisme i en una inspiració per a molts escultors de l’època. Combinava la puresa del marbre amb referències mitològiques i formes suaus, i seguia els postulats de Winckelmann, tot i que amb un cert sentimentalisme.

Després de Canova, un altre dels escultors neoclàssics més representatius de l’època va ser Bertel Thorvaldsen (1770-1844). Va néixer a Copenhaguen, i molt aviat va posar-se a estudiar l’art clàssic italià. Les seves obres destaquen pels motius al·legòrics i la seva fidelitat a les normes clàssiques, com a Venus amb la poma (1813-1816), El lleó de Lucerna (1819-1821) o el seu Jàson amb el velló d’or (1803). La majoria de les seves obres es poden veure al Thorvaldsens Museum, situat a la seva ciutat natal.

En altres països, però amb una influència menor, va destacar sobretot l’anglès John Flaxman (1755-1826). A més a més de ser un gran il·lustrador neoclàssic, també va fer algunes escultures, com l’Apol·lo pastoral (1824) i La fúria d’Atamant (1790-1794). En el cas de l’escultura neoclàssica francesa destaca Claude Michel (1738-1814), conegut com a Clodion, que va fer algunes obres de terracota.

escultura neoclassicisme
Apol·lo pastoral, John Flaxman, 1824. Imatge: Wikiart

Esperem que aquest article us hagi agradat i que us hagi permès descobrir una nova faceta del neoclassicisme i de la història de l’art.

ENC - CAT - Post - Pintores

Potser et pot interessar...

Deixa un comentari

Cap comentari

Encara no hi ha cap comentari en aquesta entrada.

¿Quieres ver el contenido en castellano?