«La Venus del mirall» de Velázquez: el nu i la mitologia

La Venus del mirall és una de les obres més emblemàtiques de Diego Rodríguez de Silva y Velázquez (1599-1660), a més a més de ser l’únic nu de dona que es conserva del pintor sevillà. Actualment es pot veure a la National Gallery de Londres, on és un dels quadres més celebrats per la seva bellesa i originalitat.

La temàtica mitològica

Velázquez va formar part de la cort de Felip IV durant més de trenta anys, de manera que moltes de les seves obres més conegudes, com Las Meninas (1656) o La infanta Margarita en blau (1659), són retrats de la família reial. No obstant això, al llarg de la seva carrera, l’artista també va pintar diverses obres de temàtica mitològica, com La Venus del mirall, amb els quals va abordar tot un seguit de reptes relacionats amb l’expressivitat i l’estil.

Amb Els borratxos, o El triomf de Bacus (1628-1629), obra que forma part alhora de les natures mortes sevillanes i dels quadres de temàtica mitològica, el pintor barroc va buscar «desmitificar» els déus amb una tècnica naturalista i caravaggista. I, a partir de finals de la dècada de 1630, Velázquez va produir altres quadres que estarien situats entre els més originals i destacats del seu temps, com ara Mart (1638) o Mercuri i Argos (1659), amb els quals va experimentar amb els límits entre cos i l’entorn, i va buscar transmetre sensació de vida.

Al pintar La Venus del mirall, Velázquez va continuar la tradició de nus de temàtica mitològica de la qual van formar part Ticià i Rubens. La mitologia va permetre a l’artista establir un diàleg amb la tradició pictòrica que el precedia i explorar els límits expressius, formals i conceptuals.

El nu

La temàtica mitològica va permetre a Velázquez aproximar-se al nu. Aquest tema, malgrat ser de gran rellevància en la concepció de l’art occidental i la concepció de la bellesa, era poc comú al segle xvii, a causa de la influència que tenia l’Església catòlica al censurar les imatges sensuals. La posició privilegiada que tenia l’artista, perquè formava part de la cort real, li proporcionava una llibertat que no tenien altres artistes contemporanis seus, per la qual cosa, la seva exploració del nu no va estar tan condicionada per les restriccions morals de l’època.

L’artista va pintar La Venus del mirall al voltant de 1649-1651, durant el seu segon viatge a Itàlia. En aquesta obra va fer servir la temàtica de la Venus nua, popularitzada pels pintors de el segle xvi com Ticià, a partir de la fusió de dues representacions comunes com són la de la deessa en el seu tocador, asseguda al llit, i una altra reclinada en un entorn natural. Aquesta visió alternativa del tema per part de Velázquez dona com a resultat una obra de gran originalitat i de bellesa impactant.

El valor artístic d’aquesta obra mestra de Velázquez ha estat reconegut al llarg dels segles i l’ha convertit en un quadre molt popular, conegut amb el sobrenom de La Venus de Rokeby, en al·lusió a la casa anomenada Rokeby Park, on va estar exposat durant la major part de al segle xix.

La Venus més misteriosa

El quadre mostra a Venus, deessa de l’amor segons la mitologia romana, estirada en un llit d’esquena a l’espectador. El seu fill Cupido, representat, com és habitua,l com un nen alat, sosté enfront de la dona un mirall que reflecteix el seu rostre. Completen l’escena els llençols setinats blaus i blancs i cortines vermelles sobre la paret, unes teles que mostren un detall molt exhaustiu i molta expressivitat en els plecs, arrugues i reflexos.

La sinuosa bellesa del cos de Venus, de pell blanca i amb el cabell castany recollit, ocupa la part central de l’obra, no només per la posició i la mida, sinó per la definició i la llum que Velázquez va fer servir en la seva representació. Contrasta, d’aquesta manera, amb la figura menys definida de Cupido, que ocupa un segon pla.

El reflex de l’espill també està borrós i és aquí on l’obra adquireix un punt de misteri. La cara de Venus, la personificació de la bellesa femenina, no és pot reconèixer. A l’evitar la cara de la deessa, Velázquez aconsegueix que no sigui identificable amb ningú real i que els seus trets puguin ser completats per la imaginació de l’espectador. A més a més de la bellesa impactant de l’obra, el fet de no poder veure la cara de Venus, doncs, és el que la fa tan intrigant.

La Venus del mirall de Velázquez ha captivat a moltes generacions d’artistes, i ha inspirat tota mena d’obres, com novel·les, documentals i tot tipus d’instal·lacions artístiques.