Josep Guinovart, el pintor que poetitzava el camp

El pintor i gravador Josep Guinovart és considerat, al costat d’Antoni Tàpies, Joan Josep Tharrats i Joan Hernández Pijoan, un dels artistes clau de l’avantguarda pictòrica catalana de la segona meitat de segle xx. Aquest post pretén acostar-te a l’obra de Guinovart, pintor inicialment figuratiu, l’obra del qual va derivar cap a la temàtica social de gran format.

Guinovart, un pintor que transformava la realitat

Els orígens familiars de Josep Guinovart es situen a terres tarragonines, per part de pare, i a Agramunt, per part de mare, i la seva obra és un clar reflex d’aquesta combinació, amb els blaus infinits de la Mediterrània i els càlids ocres de l’Urgell.

Guinovart es va iniciar com a pintor de parets i, després d’estudiar a la Llotja i en el Foment de les Arts Decoratives de Barcelona, el 1953 va guanyar una beca de l’Institut Francès per fer una estada de cinc mesos a París. Allà va conèixer l’obra de Cézanne i de Matisse que, al costat de Miró i Gaudí, serien les seves influències més importants.

Les primeres obres de Guinovart giraven entorn d’una temàtica de caràcter popular, i els seus dibuixos eren de gran qualitat, amb un sorprenent sentit del color. Més endavant, les seves obres van evolucionar cap a una freqüent intenció social i política, i un abandonament de la representació, la qual cosa va portar Guinovart a crear un nou univers, on els propis elements i la matèria es van convertir en el seu llenguatge.

Quan el 1954 va tornar a Catalunya, va fundar, al costat d’Antoni Tàpies i Joan-Josep Tharrats, entre d’altres, l’efímer grup Taüll, que buscava unir l’avantguarda pictòrica del moment. Durant aquests anys, Guinovart va treballar en il·lustracions i decorats escenogràfics.

A partir de 1957, l’obra de Guinovart es decanta cap a l’art abstracte, començant a fer servir elements tridimensionals, com fustes cremades, material de rebuig o bidons, amb els quals crea obres de gran format.

Anys més tard, Guinovart va recuperar l’art del dibuix, i ho va fer definint zones de color a la tela o amb el traç de cal·ligrafies.

A més a més de la pintura, el gravat, les escenografies teatrals i el dibuix, Guinovart va treballar en molts altres camps, com el cartellisme, l’arquitectura, l’escultura i els tapissos, entre d’altres.

Els darrers anys de la dècada de 1950 van ser molt intensos per a Guinovart, tant a nivell expositiu com de producció, creant peces per a espais públics de Castelldefels, Palma de Mallorca o Santa Cruz de Tenerife.

Les seves obres també van reflectir l’impacte personal que van suposar per a ell els viatges i les experiències viscudes al llarg dels anys a Algèria, Nova York, París i Mèxic, entre d’altres.

L’any 1982 va rebre el Premi Nacional d’Arts Plàstiques d’Espanya, i el 1990 va ser guardonat, pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques.

El Centre Cultural Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat, el 1990, i la Pedrera de Barcelona, el 2002, van celebrar dues antològiques sobre Josep Guinovart, l’obra del qual es pot veure al MACBA Museu d’Art Contemporani de Barcelona, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, el Kunstmuseum Bochum d’Alemanya, el Museo de Arte Moderno de Ciutat de Mèxic i el Fine Arts Museum of Long Island de Nova York.

A més a més, des de 1994, la seva obra s’exposa permanentment a la Fundació Espai Guinovart d’Agramunt.

Guinovart: algunes de les seves creacions

Aquestes són algunes de les obres més representatives de Guinovart, com a pintor i com a artista de la il·lustració, el collage i el cartellisme. S’hi poden apreciar alguns dels elements més característics de la seva tècnica:

Esperem que aquest article sobre Josep Guinovart, pintor i gravador, t’hagi resultat interessant i t’hagi inspirat per conèixer més coses sobre l’avantguarda pictòrica de la segona meitat de segle xx.