Joies modernistes catalanes: Lluís Masriera

Introducció a les joies modernistes

L’Exposició Universal del 1888 va reafirmar el rol de Barcelona com a ciutat líder de l’economia espanyola. A partir de llavors, la puixança de la societat catalana es faria patent, i intel·lectuals i artistes d’aquesta ciutat assumirien un paper destacat en els moviments artístics dels últims anys del segle XIX i principis del XX.

París —que era, sense cap dubte, el punt de referència de tot l’art i el disseny de l’època—, va servir de connexió amb el simbolisme i el japonisme, però també per descobrir l’esteticisme anglès, on trobem, en última instància, les arrels de les joies modernistes europees. De tot aquest gresol d’influències en sorgirà el Modernisme, que deixarà l’empremta en l’arquitectura com a obra més visible i de major magnitud. Aquest moviment també va impregnar les arts i indústries aplicades, i va fer de la joieria una de les seves disciplines més destacades.

La indústria de les joies modernistes

Després de l’Exposició Universal del 1888, l’Ajuntament de Barcelona va desenvolupar un nou tipus d’exposicions. El 1892 va tenir lloc l’Exposició Nacional de les Indústries Artístiques i Internacional de Reproduccions, i al principi es va prescindir de les belles arts, que fins llavors havien estat les grans protagonistes en aquests esdeveniments.

En aquesta exposició, les joies modernistes es van convertir en una de les principals temàtiques, amb noms d’orfebres com Carles i Josep Torruella, Manuel Belau, els mallorquins Ignasi Fuster Forteza i Bernat i Jaume Pomar Fuster, així com un jove Juli Vallmitjana. Algunes de les seves peces es van centrar en l’historicisme imperant en l’època. Més tard, el 1896, va tenir lloc la III Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques, que va servir d’aparador definitiu per a l’art nouveau.

Lluís Masriera: referent de les joies modernistes a Catalunya

Una de les característiques dels bells oficis i les indústries artístiques d’aquell moment, i especialment constatable en el camp de la joieria, va ser la llarga vida d’algunes firmes, que es van prolongar a través de segles sencers i han perdurat fins a la joieria actual. És el cas de la de la família Masriera que, a més, ha conservat un patrimoni documental de les peces molt ampli i divers, cosa que la converteix en exponent de tota una època pel que fa a tècniques, estètica i consum, i constitueix un autèntic tresor documental i artístic.

La col·lecció d’àlbums de models i llibres de taller representen avui dia un patrimoni cultural que converteix Masriera en una firma que no només és representant de les joies modernistes catalanes, sinó que també ho és de l’etapa art déco posterior. Els Masriera, i en concret Lluís Masriera, el gran nom de la tercera generació, ens ajuda a entendre el concepte de joia d’art, una nova manera de concebre les joies més enllà de la funció merament ornamental. A partir de llavors se les considera com una obra d’art equivalent a les de les belles arts tradicionals.

Una joia d’art de Masriera per excel·lència és una joia esmaltada amb plique-à-jour (finestrat, en català). Si el tema característic de l’estètica modernista va ser la gran predilecció pel món floral, els petits llibres de taller documenten el primer penjoll amb la figura d’una dona-libèl·lula, motiu que es convertiria en un dels seus temes més característics i representatius.

L’esmaltat amb finestrat, o vitrificat, era una tècnica molt antiga que va ser recuperada al segle XIX a París, i que més tard seria difosa per altres joiers com Vever o Fouquet, que treballarien amb esmaltadors especialitzats. En el cas de Masriera, es va tancar al seu taller fins a aconseguir una tècnica depurada i bellíssima, que va aconseguir ser tan exquisida que, un any després, amb motiu de la fira de Nadal, el Diari de Barcelona confirmaria l’èxit aconseguit pels Masriera i les seves creacions modernistes, i els consolidaria com els principals representants de les joies modernistes a Catalunya.