Apuntes de arte

Poemas de amor en catalán: selección de Àlex Broch

¿Cuánto sabes sobre la pintura del s.XX?

El crítico literario, ensayista y editor Àlex Broch selecciona para Apuntes de Arte 9 poemas de amor en catalán de entre sus favoritos.

ENC - ESP - Recopilatorio Poesía - CTA Text

El escritor ha dedicado parte de su obra a la creación, estudio e investigación de la poesía por lo que estamos seguros de que su selección te gustará.

9 poemas de amor en catalán seleccionados por Àlex Broch

  1. “Jo em donaria a qui em volgués”, Josep Palau i Fabre. Poemes de l’alquimista

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés
d’aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m’ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de meu no me’n quedés
en el no meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, prô que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués
com si ni jo me n’adonés:
com una almoina que se’m fes.

  1. Els teus llavis. La fruita. La magrana, Maria Mercè Marçal. Bruixa de dol

Els teus llavis. La fruita. La magrana…
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa’m pels replecs d’aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana

que em fuges pels cabells
al bat del sol, ales d’ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira matinera.

El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola’t al meu ventre
i cerca’m, amb verí d’amor, el centre.

Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l’escenari.

  1. Els amants, Vicent Andrés Estellés. Els amants

No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.

  1. Número I, Miquel Martí i Pol. Estimada Marta

Des de les hores mortes, talaiot,
m’omplo la pell de dibuixos obscens
i tu hi ets, Marta, en tots. Minuciós
et ressegueixo sines i malucs,
el ventre lleu i el sexe ardent i obscur
amb la punta dels dits extasiats.
Ets una sola i moltes. Complaent
i complaguda alhora rodolem
per un pendent insòlit. Cada gest
perfà l’extrema intimitat del joc
desmesurat i estricte. Marta, els mots
que ens diem sense dir-los no són pas
escuma sinó aigua, i el desig
és un vast horitzó. Si tanco els ulls
te’m fas present i esclaten els colors.
L’arbre de llum tan densa dels sentits
poblat de nou de fulles i d’ocells.

  1. Cançó de l’amor matiner, Josep Carner. Ofrena

De matinet l’Amor venia,
de matinet.

—Jo, minyonet, la correntia
veia d’amor, mancat de set;
mai no sabré per quina via
ell s’atansava al meu indret.
De matinet l’Amor venia,
de matinet.

D’una besada em deixondia:
—No saps la rosa què et promet?—
Ell em parlava i resplendia
entre la llum del roseret.
De matinet l’Amor venia,
de matinet.

—Mira el cabell que el vent destria
i el jove si, naixent i dret;
mira el mirar, tot fantasia,
que ara s’allunya, ara escomet.
De matinet l’Amor venia,
de matinet.

Juga a l’amor, massa que un dia
serà ton cor d’angoixa estret.
On tot cantava i tot floria
arribaran la neu i el fred.
De matinet l’Amor venia,
de matinet.

I acabaràs, quan l’hora sia,
mai més garlaire ni condret,
plorant d’una última follia,
sol i de cara a la paret.—
De matinet l’Amor venia,
de matinet.

  1. L’enamorat li deia, Joan Salvat-Papasseit. La gesta dels estels

Penyora d’amor, penyora.
Si tu em besaves, amor,
jo et donaria una rosa.

No fóra mesquí de res,
penyora d’amor, penyora:

o bé et tornaria el bes
o et donaria una taronja,
una ametlla
o bé l’esqueix
d’una clavellina nova.

No fóra mesquí de res
penyora d’amor, penyora;

o la flor del cirerer
o el gessamí
o bé la lluerna
que hagués pogut descobrir
la nostra abraçada estreta.

No fóra mesquí de res,
penyora d’amor, penyora:
jo em donaria teu
i tu et donaries tota.

Si tu em besaves, amor,
jo et donaria una rosa.

  1. S’estimaren, saberen, Josep M. Llompart. Poemes de Mondragó

S’estimaren, saberen
la urgència del sexe com les venes
poden en un moment omplir-se d’aigua
salobre, de sol d’estiu, de peixos
saltadors.

S’amagaven,
per la nit del pinar o per les tèbies
raconades de l’ombra.
Sortien, lassos,
la remor de l’oratge o el llunyaníssim
brogit de la ciutat.

En desvetllar-se l’endemà ella creia
que a l’alcova hi havia olor de roses,
i ell pensava el primer vers d’un poema
que mai no arribà a escriure.

Les noces foren de pinyol vermell.
Tenen un fill notari a la península
i una filla amb promès.

Són gent d’allò que en diuen respectable.
Tornen a casa cap al tard, lentíssims,
assaborint cansadament la tarda.
Amb una punta de frisança, els ulls
se’ls perden qualque pic entre les branques
dels arbres del carrer, com si sotgessin
un reste de verdor o de carícia.

Miren els anys, el cel, les hores seques,
el rellotge i la pols. Caminen. Callen.

  1. Amor nit de novembre, Manuel Forcano. De nit

Quan totes les
formes d’amor
et semblin vanes.

Quan els records i
la por. Quan el cos
tremoli, fràgil,
sorprès de la dolor
que el té.

Quan aquesta foscor t’embeni fort els ulls,
aleshores,
vés i arriba’t a les
palpentes a la cuina

i a poc a poc
il·lumina-la amb la
llum de la nevera:

mira, de sobte ets
enmig d’un camp de flors
dibuixades pertot a les rajoles.

  1. Sobre aquest llit on he de morir un dia, Carme Guasch. Amat i amic

Sobre aquest llit on he de morir un dia
massa llunyà, què encesos els combats!
Cor contra cor, la lluna ens sotmetia
d’una mateixa espassa traspassats.

De nord a sud, per la geografia
del nostre cos —romeus assedegats—
un foc d’estels frisosos confonia,
una i dual les nostres soledats.

Orfe de mots, creaves un llenguatge
fet de sospirs i d’onomatopeies
com insistent onada en el meu port;

i pressentint, potser, l’últim viatge
trena de cendra feies i desfeies
amb tu, amb mi i amb l’ombra de la mort

ENC - ESP - Recopilatorio Poesía - CTA Post

Quizá te puede interesar...

Deja un comentario

No hay comentarios

Todavía no hay ningún comentario en esta entrada.

¿Vols veure el contingut en català?