Els secrets d’«El dinar dels remers»

Pierre-Auguste Renoir (1841-1919), és recordat especialment per la seva capacitat de retratar la societat parisenca del moment, caracteritzada per una gran barreja entre classes socials i la joie de vivre (joia de viure) típica de la Belle Époque.

El dinar dels remers (1881), el quadre més cèlebre del pintor impressionista i un dels més famosos de l’art francès, va captivar els seus contemporanis i també les generacions futures. Renoir va immortalitzar els seus amics en una escena idíl·lica que enamora tothom que la contempla.

L’impressionisme de Renoir

El moviment pictòric de l’impressionisme, impulsat en l’últim quart del segle xix per artistes com Manet, Pissarro i el mateix Renoir, es va caracteritzar per la seva estètica nova que representava la volatilitat i la vaguetat de l’època. Eren temps de grans canvis, especialment a la societat francesa, en la qual les classes socials començaven a barrejar-se i es respirava un gran optimisme, amb unes ganes de viure enormes representades per les noves formes d’oci, com els cabarets i tota mena de festes.

Després d’un període de pintura obscura, a partir de la dècada de 1870, la paleta de Renoir va ser autènticament impressionista. A través de l’estudi del moviment i dels efectes lumínics, el francès va retratar la diversió de la societat contemporània amb una mirada amable. De la mateixa època que El dinar dels remers (1881) hi ha altres quadres, com El ball del Moulin de la Galette (1876) o el Dinar al restaurant Fournaise (1875), escena que succeeix en el mateix escenari on es troben els remers de la gran obra mestra del pintor.

Renoir, però, va seguir evolucionant sempre i aviat es va desmarcar dels preceptes de l’impressionisme. No li interessaven tant els paisatges com la figura humana. És per això que va buscar altres referents entre els clàssics italians, a més a més d’Ingres i Rubens.

La seva paleta va anar evolucionant més enllà dels colors pastel típics de l’impressionisme, cap a colors nacrats i càlids, amb els quals va retratar la sensualitat del cos femení en obres com La banyista adormida (1897). El pintor va seguir explorant la tècnica fins a la seva mort, fins i tot lluitant contra la paràlisi reumàtica que va patir en els darrers anys de la seva vida.

El protagonisme de la figura humana

La fascinació de Renoir per la figura humana està plenament representada en El dinar dels remers. El quadre captura una escena idíl·lica al restaurant Maison Fournaise de Chatou, al costat del bonic riu Sena. Els amics del pintor conversen, mengen i beuen vi en un ambient distès i festiu. Renoir no va pintar el quadre a partir d’un estudi, ni va dibuixar-lo primer a la tela, va passar-se mesos modificant-lo fins aconseguir la visió desitjada, sense perdre, en cap moment, la frescor de l’instant.

La composició, plena de personatges, aporta una sensació de molt moviment i vivacitat. Probablement, el que la fa tan captivadora és la gran quantitat d’històries que semblen sobreposar-se les unes a les altres, amb les converses entre petits grups de personatges o les mirades perdudes d’alguns d’ells. La bellesa de l’escena és tan gran que els contemporanis de Renoir van voler descobrir-ne els secrets i saber qui era cadascun dels personatges que hi ha al quadre.

La majoria dels models d’El dinar dels remers, com que eren amics del pintor, han estat identificats fàcilment. Per exemple, Aline Charigot, la futura esposa de Renoir, surt amb el seu gos, però també el periodista Adrien Maggiolo, l’actriu Ellen Andrée o l’artista i amic de Renoir, Paul Lhote. Aquest grup divers reflecteix el caràcter canviant de la societat parisenca del moment. Malgrat que els personatges corresponguin a persones reals, tenen la capacitat de ser qualsevol home o dona del moment i, d’aquesta manera, representar una societat i un temps de forma conjunta.

El llegat dels «remers»

L’obra mestra de Renoir segueix essent, actualment, el quadre més popular de The Phillips Collection, un museu situat a la ciutat de Washington DC. Ha tingut un gran impacte en la cultura popular al llarg de dècades. Fins i tot apareix a la famosa pel·lícula Amélie i va inspirar la novel·la homònima del quadre escrita per Susan Vreeland. El llegat dels «remers» perdura fins als nostres dies.