«El víbora», el mític «comix underground» barceloní

La revista El víbora (1979-2004) va ser un autèntic fenomen social i cultural que va trencar els estereotips del còmic comercial. Apareguda durant els primers anys de la democràcia, mostrava històries quotidianes sense censura, tractades sempre des de la sàtira.

Amb les seves vinyetes transgressores, de grafismes molt personalitzats, va ser testimoni de l’eclosió del moviment underground. En aquest post t’expliquem més coses sobre El víbora, la revista que va marcar a diverses generacions de les dècades 1980 i 1990.

«El víbora», els orígens

El primer número d’El víbora va aparèixer als quioscos el desembre de 1979, amb un subtítol, «comix per a supervivents», que no deixava cap mena de dubte sobre els seus continguts. El «comix» era la historieta alternativa i contracultural que havia aparegut als Estats Units durant la dècada de 1960.

El víbora, per tant, es va originar en el comix underground, clandestí i provocador, que va aparèixer a Barcelona la dècada de 1970, convertint la ciutat en el centre de la cultura underground.

Van ser molts els joves creadors que, entre els anys 1973 i 1978, es van endinsar en aquesta historieta alliberadora, plena de paròdies subversives i sàtires costumistes. Era la nova manera de fer cultura des de la contracultura.

Però, tot i que l’aparició d’El víbora va suposar la culminació del moviment underground, també va significar el seu tancament, ja que el va convertir en un fenomen de masses. Es va evidenciar que Espanya estava canviant i que la societat volia ser lliure. El mercat del còmic estava començant i El víbora, amb autors rebels que parlaven del que veien al carrer, hi va trobar el seu espai.

El víbora va ser una mostra clara de la barreja de les diverses expressions culturals que es vivien a la Barcelona dels primers anys de la democràcia, amb un nou llenguatge que es revoltava contra l’ordre establert i l’estètica convencional.

Les històries d’El víbora, que buscaven reflectir la societat de manera crítica, eren plenes de personatges llibertaris, drogoaddictes, transvestits, gais, radicals i ecologistes; tots ells eren una mostra de la marginació de l’època. Eren historietes que lluitaven contra el poder econòmic, cultural i polític.

Respecte el tractament del sexe, El víbora també va tenir un paper molt destacat, ja que en va oferir una visió del sexe lliure de les frustracions d’èpoques anteriors. El sexe, a la revista, era desinhibit, lúdic, paròdic i transgressor. Estava relacionat amb qüestions quotidianes i, fins i tot, tenia alguns tocs de sèrie negra. També hi van aparèixer reivindicacions feministes, encara que minoritàries.

Les historietes d’El víbora passaven a la ciutat, sobretot als carrers de barris desafavorits, com el barri xinès barceloní. Els autors partien d’orígens socials molt diversos, encara que tots tenien en comú saber interpretar la vida a la gran ciutat.

«El víbora» i els artistes

El víbora va néixer gràcies a l’editor català Josep Toutain que va oferir finançament i suport logístic a Josep Maria Berenguer, que es va convertir en l’editor de la revista, fundant Ediciones La Cúpula.

Hi  van col·laborar creadors de llenguatges molt diversos i personals, com Calonge, Carratalá, Carulla, Ceesepe, Das Pastoras, Mauro Entrialgo, Isa Feu, Gallardo, Marta Guerrero, Mariscal, Jaime Martín, Miguel Ángel Martín, Max, Mediavilla, Montesol, Nazario, Pamiés, Laura Pérez Vernetti, Pons, Roger, i molts altres.

Quan va començar la dècada de 1990 la societat havia experimentat un gran canvi, fet que va provocar que El víbora anés deixant de banda la seva òptica més underground per inclinar-se per continguts més propers a la nova historieta alternativa.

Tot i això, algunes de les col·laboracions habituals fins aleshores es van mantenir i en van aparèixer noves figures, com Álvarez Rabo, Boldú, María Colino, Diego, Galiano, Ana Juan, Pilar, Javi Rodríguez, Tomeu Seguí o Sequeiros.

El víbora, que va publicar una selecció del millor còmic internacional, amb firmes com Robert Crumb, Daniel Clowes, i Jamie Hewlett, entre d’altres, va arribar a editar 300 números fins el desembre de 2004.