El surrealisme de Miró: 6 obres que no et pots perdre

El surrealisme de Miró va deixar obres memorables. En aquest article comentem algunes de les més rellevants.

Joan Miró i el surrealisme

Joan Miró (1893-1983) va viatjar a París l’any 1919 i hi va conèixer artistes com Picasso, Raynal, Max Jacob i Tzara. L’any 1924, Miró va signar el Manifest del surrealisme i és el 1928 quan arriba el seu primer èxit: dues de les seves teles són adquirides pel Museu d’Art Modern de Nova York.

En els anys posteriors, Miró alterna diversos estils, sempre buscant anar més enllà dels seus propis límits. Això es fa especialment patent durant la Guerra Civil, quan les seves obres adquireixen un caire més realista.

Obres surrealistes de Miró: 6 obres que has de conèixer

Terra llaurada, 1923-1924

Juntament amb Paisatge català i La masia, l’estiu del 1923, a Mont-roig del Camp, Miró va formar una trilogia. Aquesta es considera la seva primera obra surrealista. Hi mostra una visió idíl·lica i metafòrica de la casa familiar de Mont-roig.

Tot en aquesta obra són símbols i iconografies, com l’arbre, que neix d’un cercle fosc i que inclou un ull a la copa, o el camí, on hi ha petjades en sentit ascendent. Aquí se simbolitza l’espiritualitat, la idea de l’existència d’un ens superior en un sentit esotèric i religiós.

Paisatge català (El caçador), 1924

Aquesta obra tanca la trilogia que mostra l’evolució artística de Miró i que va quedar definida per les seves estances entre París i Mont-roig. En aquesta obra representa i homenatja la vida quotidiana del camp català i les seves tradicions.

A la part superior de Paisatge català, sobre fons groc, s’hi representa un pagès amb pipa i barretina caçant. A la part inferior, sobre fons taronja, s’hi troba una versió espiritual del pagès, representada a través de la figura de la sardina enterrada. De nou, el món terrenal i l’espiritual s’uneixen.

Maternitat, 1924

A Maternitat Miró intenta conceptualitzar la realitat, és a dir, reduir-la a símbols que no sempre tenen un significat clar en relació amb els seus referents reals.

Aquests símbols, tan pròpiament mironians, representen el cos d’una dona —mare, lleugerament inclinat. Destaca la representació dels pits: un, frontal, de color blanc i l’altre, de perfil, de color vermell. Dels pits en pengen un nen i una nena. Així doncs, es tracta d’una versió de la maternitat molt poc endolcida.

A París, l’artista va començar aquest procés de reducció del món als símbols mironians.

Gos bordant a la lluna, 1926

Gos bordant a la lluna pertany a un moment clau per a Miró, els anys vint, quan introdueix paraules i estrofes a les seves obre, creant la sèrie “Pintures poemes”.

En aquest cas, les paraules desapareixen de la pintura, i només hi deixen presents els elements simbòlics clau de la seva obra. Aquí, el gos, bordant a la lluna, s’asseu literalment a la línia que separa el món terrenal de l’espiritual. També trobem, novament, un símbol de l’ascens cap a la divinitat: l’escala.

Dona i ocells a punta de dia, 1946

Quan Miró pinta aquesta obra, ho fa amb una força renovada. Comença de nou, surt de la seva reclusió i presenta l’obra per primera vegada a la galeria Pierre Matisse de Nova York.

Pel que fa a la simbologia de l’obra, cal mencionar que, tot i que l’obra es titula Dona i ocells a punta de dia, no hi ha cap dona representada. Es tracta d’una figura de dos sexes, dos ulls i ales.

Blau I, II, III, 1961

El tríptic Blau I, II, III és el primer d’una sèrie de grans tríptics que Miró va fer durant els anys seixanta i setanta, després de recloure’s a Palma en el moment de més èxit internacional.  

Aquí elimina tota representació tradicional i expandeix el color cap a un espai infinit que neix d’un sentiment de solitud i silenci, de meditació.

L’any 1968, Joan Miró explicava el seu procés de conceptualització de la pintura amb aquesta frase: “Naturalment, no vaig necessitar més que un instant per pintar aquesta línia amb el pinzell. Però vaig necessitar mesos, potser anys, de reflexió per concebre-la”.