Apunts d'art

«El balcó», Albert Ràfols Casamada

La primera etapa artística de Ràfols Casamada es va veure fortament influïda per la pintura i el concepte estètic de Rafael Benet, oncle de Maria Girona, esposa de l’artista. Això vol dir, sobretot, la pintura francesa i catalana de la primera meitat del segle XX. A través de Benet, entrà en contacte amb molts artistes catalans del temps del Noucentisme i de la República. Els referents de Ràfols durant aquests anys van ser Cézanne, Bonnard, Matisse i, per descomptat, Picasso, Braque i Torres-García.

L’any 1947, en què va pintar El balcó, Ràfols es trobava encara en etapa de formació. Feia ben poc que havia deixat d’assistir a les classes de l’Acadèmia Tàrrega i tot just començava a freqüentar el Cercle Maillol.

El balcó, Albert Ràfols Casamada, 1947. Imatge: Pintura catalana. Segones avantguardes

Tot això és important per a comprendre que aquesta és una obra encara primerenca i no del tot personal, però també fa que prengui més valor si tenim en compte el tipus de pintura que es podia veure durant aquells anys a les galeries barcelonines. El cromatisme viu s’allunya de la pintura neobarroca de tons torrats i de clarobscurs teatrals, que tant agradava a la nova burgesia del moment. En definitiva, volia ser una reacció o una alternativa a l’anomenada —usant termes de Cirici— pintura de l’estraperlo. D’altra banda, el caràcter mediterrani i popular, el fet de representar una escena quotidiana, sense temes ampul·losos, l’essencialitat del dibuix i una certa geometrització en el dibuix evidencien un interès per reivindicar la modernitat perduda amb l’esclat de la Guerra Civil.

També és una obra important per ser una de les primeres vegades en què introdueix el tema de la finestra. Amb el temps, la finestra o el balcó —de manera més o menys evident— es convertirà en un leitmotiv per a Ràfols. La finestra dibuixa un camp d’obertura, però, alhora, un marc limitat, un espai enmig de dos mons, indefinit, però proper, íntim. Amb el temps anirà prenent un altre caràcter, que va molt més enllà de la representació, per convertir-se en una reflexió espacial i cromàtica, que durà a terrenys gairebé metafísics durant els darrers anys de la seva vida.

Text de Bernat Puigdollers, Historiador i crític d’Art, publicat al llibre Pintura catalana. Segones avantguardes (Enciclopèdia Catalana; 2020)

Quizá te puede interesar...

Deixa un comentari

Cap comentari

Encara no hi ha cap comentari en aquesta entrada.

¿Quieres ver el contenido en castellano?