Dona artista: 4 pintores clàssiques que cal conèixer

La història ha ignorat el paper que les dones hi van exercir. I la història de l’art no és una excepció. Malgrat que la dona artista sempre ha estat present, ja fos com a retratista de la cort, pintora religiosa o escultora de cambra, la majoria dels manuals d’art l’han silenciat, situant-la en una posició més de musa que no pas de creadora. En aquest article t’acostem a la figura de la dona artista, representada per 4 pintores clàssiques que cal conèixer.

Dona artista: silenciada

La història de l’art està protagonitzada per un gran nombre de dones, però no com a dona artista sinó com a models per a l’home artista. Aquí tens algunes mostres:  la Monna Lisa, les Ballarines, de Degas o Les senyoretes d’Avinyó, per esmentar-ne només alguns exemples.

La dona artista ha patit un procés per silenciar-la, provocat per la visió androcèntrica de la història, que l’ha relegat al paper de musa de l’home artista.

Aquesta visió, que ha eliminat a la dona artista de l’imaginari col·lectiu, deriva del concepte d’història de l’art de segle xix, quan la moral burgesa va vetar la dona artista, relegant-la a l’àmbit casolà i fixant un domini masculí en el món de l’art. I aquesta marginació estava molt present quan es van crear els grans museus europeus.

En la lluita per la igualtat és clau conèixer la història de la dona artista i la seva contribució en la història de l’art. Ara coneixerem a 4 de les pintores clàssiques més destacades:

4 pintores clàssiques que cal conèixer

Sofonisba Anguissola

Sofonisba Anguissola va néixer en una família humil, malgrat que el seu pare es va assegurar que la seva educació i la de les seves germanes incorporés les belles arts. Això va fer que Sofonisba fos aprenent de diversos pintors locals,  entre els quals destaca Miquel Àngel, que va ser el seu tutor informal.

Anguissola, considerada una figura clau del Renaixement italià, va tenir una carrera d’èxit tot i que no havia estudiat mai anatomia, perquè, en aquella època, estava considerat vulgar per a una dona.

Una de les claus d’aquest èxit va ser el seu paper com a retratista oficial de la cort del rei Felip II d’Espanya durant 14 anys, quan també va realitzar retrats més íntims de la noblesa.

Els seus retrats es caracteritzaven per un estil informal, buscant captar l’esperit del personatge, que acostumava a aparèixer fent tasques aparentment domèstiques, amb objectes que ajudaven a definir la seva personalitat.

Encara que les seves obres poden trobar-se en col·leccions de tot el món, per ser una dona no podia signar les seves obres, fet que va fer que moltes d’elles s’atribuïssin a homes.

Lavinia Fontana

Lavinia Fontana va ser una retratista cotitzada influenciada per l’estil de Sofonisba Anguissola, vint anys més gran que ella.

Una de les raons per les quals els retrats de Fontana eren tan populars en la seva època era per l’atenció que dedicava als detalls de pentinats i de vestuari, fet que la va convertir en una retratista especialment valorada per les dones nobles.

Amb gairebé cinquanta anys Lavinia va esdevenir la pintora oficial de la cort del Papa Climent VIII, factor que va facilitar que es tingués una clientela força gran entre la cúria, la noblesa i el cos diplomàtic. En aquesta època també va realitzar encàrrecs d’art sacre.

Fontana, que també va treballar per al Palau Reial de Madrid i va ser una de les primeres pintores en rebre grans encàrrecs públics, va ser la pintora més destacada del Renaixement i el Barroc.

A més a més, va ser tota una pionera, tant en el terreny artístic, realitzant quadres de nus d’homes i de dones quan les dones tenien vetats els estudis d’anatomia, com en el personal, perquè el seu marit va deixar la feina per ocupar-se de la casa i dels onze fills de la parella.

Artemisa Gentileschi

Artemisia Gentileschi, pintora del Barroc italià, va ser especialment reconeguda per les seves representacions realistes de la figura femenina, per l’excel·lent ús de llum i ombres i per la profunditat dels seus colors.

Se la considera la primera pintora feminista de la història, perquè no va permetre que el seu sexe condicionés la seva carrera i va pintar grans quadres bíblics i mitològics, com feien els pintors homes.

Gentileschi va ser la primera dona admesa a la prestigiosa Acadèmia de les Arts de Florència, lloc en el qual va aconseguir el mecenatge dels Mèdici.

Una de les seves obres més destacades, Judit decapitant Holofernes, es va interpretar como la seva resposta a la violació que patir per part del seu preceptor artístic, Agostino Tassi. En l’obra, Artemisia es va representar amb els trets de Judit, mentre retratava Tassi amb els trets d’Holofernes. L’obra pot admirar-se a la Galleria degli Uffizi.

Després d’introduir-se en el cercle del gran duc Cosme II, Artemisia Gentileschi va començar a relacionar-se amb la noblesa i amb els intel·lectuals, com Galileu Galilei i Miquel Àngel el Jove, besnét del gran Miquel Àngel, que li va encarregar l’Al·legoria de la inclinació, per a la volta de la casa familiar. Artemisia va pintar un nu tan realista –es diu que era un autoretrat– que la família va haver de cobrir-lo amb teles.

Gentileschi també va rebre encàrrecs de Felip IV d’Espanya i de Carles I d’Anglaterra, que la va convidar a la seva cort el 1638. Allà Artemisia va crear una de les seves obres més famoses: Autoretrat com a al·legoria de la pintura, que acompanya aquestes línies.

Élisabeth-Louise Vigée-Lebrun

Élisabeth-Louise Vigée-Lebrun era filla d’un pintor, que la va preparar des de molt jove, fet que va fer que pintés retrats de manera professional ja des d’adolescent.

Vigée-Lebrun, que en tota la seva carrera va fer gairebé 1.000 retrats i pintures de paisatges, va arribar a ser nomenada retratista de Maria Antonieta d’Àustria i, sota la influència de la reina, també membre de la Reial Acadèmia. Va ser la retratista preferida de l’aristocràcia francesa prerevolucionària.

Entre les diverses habilitats artístiques de l’Élisabeth-Louise Vigée-Lebrun destacava l’aconseguir que els seus models es relaxessin, fet que es afavoria retrats naturals, sense rigidesa, fet que en aquesta època, en la qual l’alta societat es representava de manera molt formal, era una transformació.

A l’esclatar la Revolució Francesa, Vigée-Lebrun va marxar primer a Itàlia i després a Viena. Malgrat que la revolució va truncar la seva carrera artística a França, no va succeir el mateix a la resta d’Europa, perquè va passar per les corts de Praga, Dresden i Berlín, acabant finalment a Sant Petersburg. També va residir a Londres durant tres anys, en els quals va retratar la noblesa britànica. Finalment, al voltant de 1805 va tornar a establir-se a París.

Élisabeth-Louise Vigée-Lebrun va ser una de les artistes femenines més valorades de l’època, però alhora una de les més injuriades, per haver fet algunes de les obres pictòriques de propaganda política destacades del segle xviii, al servei de la reina Maria Antonieta.

Ara ja coneixes a quatre de les pintores clàssiques més destacades, els noms sovint han estat oblidats per la història de l’art. La lluita per la igualtat inclou el reconeixement de la dona artista, a la qual esperem haver contribuït amb aquest article.